El passat incommensurable, extensíssim, va portar fins al naixement de la vida en un món mineral. L’home i la dona són el present, la culminació actual de la complexitat a la qual pot arribar la matèria viva. Una espurna de llum en el temps, però, perquè el futur no existeix per l’individu que sempre ha de perdre en la seva partida amb el temps (és la curta existència del microorganisme). Potser el mateix fenomen ha tingut lloc en altres indrets i, en altres llocs del cosmos els esdeveniments passarien igual. La matèria és igual per tot arreu, es fa difícil pensar en una cosa diferent, en lleis físiques diferents per diferents formes de vida. De fet, per tot arreu hi ha els mateixos elements químics i formes de radiació, d’energia.
En el procés vital humà, el veritablement positiu per l’individu pot ser perseguir l’adquisició de consciència, amb el raonament i la reflexió, sobre la posició individual i de l’espècie. El negatiu és l’extinció segura de l’element individual. En l’àmbit social i d’espècie, el positiu és l’evolució de la ment que dona l’opció de perseguir coneixement i comportament humanitari i respectuós. El negatiu és l’opció freqüent de maldat i crueltat perseguint poder fugisser. Potser, ni positiva ni negativa és l’opció de procurar solament satisfaccions més o menys lúdiques que, per altra banda, amb l’expectativa de la vida són ben raonables de desitjar.
En aquesta segona part del llibre (bé, de la secció de la pàgina web) parlarem dels àtoms ancestrals, originats en les estrelles, i els posicionarem en molècules i cèl·lules, particularment d’éssers humans actuals. L’èmfasi el farem en què cada humà és un còctel de partícules que han existit i existiran. Potser amb noves fusions i trencaments. Tots els éssers vius d’aquest planeta estem formats per uns 70 elements químics (bioelements). Els elements més rellevants, però, per la construcció de la matèria viva, elements dels quals parlarem aquí, produïts en les nucleosíntesis estel·lars, o abans en els inicis, o després en l’espai irradiat, són uns pocs: hidrogen (H), carboni (C), nitrogen (N), oxigen (O), fòsfor (P), sofre (S), clor (Cl), sodi (Na), magnesi (Mg), potassi (K), calci (Ca) i ferro (Fe). He triat un ordre en la descripció d’aquests elements i de la seva incorporació a les funcions de la vida que faciliti no haver de recórrer freqüentment a donar per coneguts coneixements previs. Aquest objectiu no està plenament aconseguit però. L’ordre podria ser un altre.
També he procurat agrupar en una tercera part d’aquest assaig els àtoms, molècules i mecanismes especialment implicats en les funcions neuronals, ja que aquestes cèl·lules són la base de la cerebralització o encefalització humana que podria ser el millor destí possible de la matèria en conduir a l’adquisició de consciència d’ella mateixa. Almenys fins ara és així.