Context
Sense perdre de vista l’àtom de ferro que anem seguint, en aquest capítol farem un canvi en la perspectiva de la seva presència en un organisme humà actual. Buscarem la relació entre l’eritròcit que el transporta i un macròfag fagocític. No pas un de la melsa que, com hem vist, podria acabar amb la seva integritat al final del seu recorregut fisiològic de quatre mesos. Serà un altre macròfag, un implicat en un procés patològic. Un d’aquests macròfags distribuïts per tot arreu, que constitueixen plegats l’anomenat Sistema Mononuclear Fagocític (SMF). Aquestes cèl·lules disperses estratègicament, són un dels primers pilars de la defensa de l’organisme per a capturar i eliminar elements estranys.
Utilitzarem solament una descripció en la forma de vivència plausible, en aquest cas del macròfag.
Qui soc
Bon dia, soc un macròfag alveolar jo i visc temporalment en un pulmó. Poca broma, un macròfag, una cèl·lula que s’empassa coses grans, restes del funcionament diari de l’organisme, trossos de cèl·lules i teixits que han traspassat i també microbis si es posen a tir. Em considero un escombraire professional però no sols. Soc poderós, però també modest. Sovint mostro fragments d’allò que he fagocitat i trencat (una manera de dir allò que he endrapat, perquè m’ha semblat rarot en tocar-ho) a totes les cèl·lules companyes anomenades limfòcits B i T que em vaig trobant en el meu camí, esperant que algun dels T (que són entenimentats i saben manar molt i donar instruccions) identifiqui i sàpiga amb certesa que és i com es diu la cosa rarota que m’he menjat i, si ho creu necessari, em doni ànims i m’ajudi a menjar-ne més i millor. És la meva feina!
D’on vinc
Els de la meva família naixem en el moll d’alguns ossos, allà dintre ben protegits per la dura coberta òssia, on hi ha una gran abundància i barreja de les cèl·lules que, en madurar, acabem passant a la sang quan ens fem majors d’edat com a glòbuls vermells, blancs o plaquetes. Per a nosaltres aquest pas ve a ser com un part, donat que hem de travessar la paret dels tubs de sang cap a dintre, cap a dins per on circula la sang i ho hem de fer passant entremig de les cèl·lules que entapissen la paret. Alguns fins i tot es deixen el cap en intentar-ho com els glòbuls vermells, encara que després ells diuen que van la mar de lleugers deixant-se arrossegar pel corrent de la sang tot el temps que viuen que no és molt. Sense el cap, sense el nucli que conté tota mena d’instruccions de funcionament, com volen viure molt de temps aquests!, un quadrimestre d’escola ja és molt!
El moll de l’os formador de les cèl·lules de la sang és com un rusc, però amb moltes reines que en lloc de posar ous es parteixen pel mig (això va així en aquesta vida nostra) cada 2 o 3 dies i, mentre una de les meitats continuarà fent de mare moltes més vegades l’altra fa de filla… està bé no? Senzill! Et parteixes i ja està! Res de sexe, ni mascles ni femelles!
Les que fan de mares són totes iguals, joves i eixerides i moltes pensem que viuen per sempre, deixant anar a cada divisió una filla. Les filles, però, no som totes iguals, el que passa més sovint és que la filla esdevindrà una de les vermelles sense cap, però també moltes vegades és de les blanques com jo, o també una blanca B o una T.
Ja he dit que les T són molt entenimentades i totes tenen una cara diferent quan se les mira de prop. Les que són com jo, però som com bessones, pràcticament totes igualetes! Es veu que segons facin més falta les vermelles o les blanques, les mares, ho saben. Un misteri per nosaltres encara que algun missatge deuen rebre d’algú que vigili qui fa falta a la sang.
El començament
La meva història personal començà fa uns dies ja, quan la meva progenitora va rebre la instrucció per a crear i amollar en els següents dies, una cadellada…, és així!, amollar macròfags jovenets, un al darrere l’altre, un cada poques hores potser, perquè es veu que farien falta en algun dels grandiosos territoris del cos anònim on estem, un humà en algun moment de la història de la seva evolució particular. En realitat, cal explicar, que una progenitora no es parteix per la meitat ella mateixa cada vegada per donar lloc a la cadellada. Això no va així exactament, no sé si m’he explicat prou bé. En dividir-se en dos la progenitora, una de les dues queda com a nova progenitora per mantenir la llavor és clar, i la filla que ha de fer la feina, es divideix també ella mateixa i, aleshores, cadascuna de les filles també ho fa i així ara en tenim quatre germanes, que hi tornen totes per ara ser-ne vuit i sovint una altra vegada fins a ser setze germanes i més vegades si cal, o algunes vegades menys. Els de la nostra raça solem acabar sent vuit moltes vegades, els vermells són quasi sempre setze… i així!
Nosaltres, en acabar de separar-nos tota la colla dintre d’aquell os, vàrem sentir que ens deien… Eiii monòcits, benvinguts!, no pas perquè fórem guapos, que també, sinó perquè teníem un sol cap rodonet, com un nucli en el centre del cos. Cal aclarir això, perquè algunes vegades la instrucció rebuda per les mares és per a produir uns altres germans nostres, amb un cap ben rebregat i abonyegat, però, i una mica caragolat i amb el cos ple de grans, motiu pel que els anomenem granulòcits polinuclears (sembla que tinguin fins a 5 caps com una mena d’hidra) i dels que es diu que no viuen gaire temps, de fet unes hores circulant per la sang per a passar finalment, desplaçats, a fora en els teixits situats a l’altre costat dels tubs de sang. Potser me’n trobaré algun i podré esbrinar que fan i si realment moren joves com he sentit dir.
Arribat el moment em digué a mi mateix que havia de sortir d’aquest laberint, atapeït, semblant a una piscina de boles de colors, com aquelles on juguen les nenes i els nens. Jo soc una bola més i he de travessar la paret d’un d’aquests tubets de sang i entrar dintre del rierol que hi corre per dintre i arrossega als companys, als rojos i als blancs.
Aquest pas és tot un espectacle quan molts ho intentem al mateix temps. Imagino que deu ser alguna cosa semblant al que diuen que es veu en aquells reportatges de natura salvatge a l’Àfrica on, un dia, quan arriba el moment, una allau de nyus en migració travessa de cop un riu marró i alguns cocodrils se n’aprofiten, agafant el que poden per menjar. Mossegant colls i potes i arrossegant les preses fins al fons. Nosaltres no tenim cocodrils, però si un fort corrent de sang on hem d’anar a parar!
Repeteixo que és tot un espectacle. Al meu costat uns rojos fan contorsions de tal manera que s’esmunyen entre les cèl·lules aplanades que voregen la paret del tubet i es llencen cap al torrent. En aquest pas, els seus caps, endurits i secs per l’aixafament de totes les seves molècules que han anat deixant de funcionar, no poden travessar per aquella minsa escletxa i acaben trencant a la cèl·lula en despendre’s quan no poden passar finalment pels estrets intersticis de la paret. M’han explicat que passa una cosa semblant a quan una serp muda la pell o una papallona surt del capoll. Tanmateix, en el cas dels vermells el que sobreviu és l’equivalent de la pell o el capoll i no pas el cap o nucli… Quina cosa! Aquests caps, aquests nuclis, aviat seran eliminats pels meus germans, madurs, adults que s’han quedat de fa temps en aquest lloc de formació o bé hi han retornat després de circular i recircular per tot arreu del cos durant un temps. El més curiós és que els rojos trencats, a punt de fer figa, com a pelleringues o pellofes de grans de raïm esclafats tornen a tancar la seva pell i queden sencers com a discs aplanats plens de la molècula transportadora de gasos que els ha de servir per fer la seva feina durant quatre mesos circulant.
Vinga, que ja hi soc!
Ja estic dintre del torrent i aniré explicant per on passo. La veritat és que el corrent no és gaire forta ara mateix i això ha fet més fàcil la migració des de l’exterior cap a dintre del tub. Ara veig que l’os d’on estic sortint per unes venes està al pit d’aquesta persona desconeguda a qui segurament tindré l’oportunitat de recórrer per dintre durant hores o dies. L’os és l’estèrnum sobre el qual s’insereixen quasi totes les costelles per formar la caixa toràcica per davant. Ara, el tub venós per on vaig passant (sense pensar-ho, m’he arrodonit, potser per rodolar millor i oferir menys resistència al flux i veig també que tots els diferents blancs fan el mateix mentre que els rojos mantenen la seva forma xafada, de disc), es va eixamplant cada vegada més a mesura que arribem a nous tubets venosos que sembla que en acostar-nos-hi conflueixen. Per les indicacions que anem veient, ara anem per una vena toràcica interna i acabem fent cap a una braquiocefàlica (l’esquerra em sembla) que s’ha format ara mateix quan s’han acabat d’unir la vena jugular que ve del cap i coll i la subclàvia que ve del braç.
Que us sembla com manego tots aquests noms. Les cèl·lules devem portar gravats aquests coneixements en el nostre cap i potser els podem utilitzar instintivament. Com sabem si no el que hem de fer en cada situació? Tenim alguna memòria primordial i també alguna memòria de les situacions en què ens hem trobat i també podem elaborar respostes davant d’aquestes situacions. Relacionar i integrar diferents estímuls és una forma d’intel·ligència primordial de la matèria viva, organitzada.
Quin embolic laberíntic complicat i, a la vegada, que divertit deixar-se anar per ser arrossegat per aquesta mena de tobogan de parc aquàtic. De moment segueixo a l’espera d’arribar a algun tub o lloc que torni a ser ben estret, amb poc corrent i poca pressió i pugui acostar-me a la paret per veure si la puc travessar agafant-me a les irregularitats de la superfície del tub i a les molècules que hi pengen. Si ho aconsegueixo podré passar a l’altre costat per fer la meva feina defensiva en el teixit que envolta els tubs de sang que és el teixit connectiu que ho connecta tot, i podré potser acabar passant als altres teixits que s’hi repengen com el muscle o algun nervi.
Ara ja he passat a la gran vena cava superior, i noto les fortes turbulències que provoca el cor per anar impulsant la sang a les principals cruïlles i llocs. No em vull fer pesat detallant els llocs per on passo, però és que vaig tan sacsejat que tampoc podria xerrar massa. Quins cops contra els rojos que van bojos com gallines sense cap, verge santa, Mare de Déu de la Cinta gloriosa! Entro en l’aurícula dreta xuclat com en remolins del riu i em veig arrossegat cap al ventricle dret i d’allí cap a l’artèria pulmonar dreta. És un gran vas que surt del cor i, per tant, una artèria encara que està portant sang gastada, diguem-ne, venosa. Els vermells ja quasi no porten oxigen i, en canvi, s’han anat carregant de diòxid de carboni provinent de la crema, en les cèl·lules del cos per on han passat, de les molècules de sucres i greixos combustibles per a l’obtenció d’energia. A partir d’aquí, ara ja, el gruix del vas per on circulo es va fent cada vegada més prim, artèries pulmonars lobulars, segmentals, subsegmentals i així, cada vegada més estretes. La velocitat va baixant i finalment arribo a uns tubets que conec bé, els capil·lars i les vènules postcapil·lars que són com aquells tubs del moll de l’estèrnum on vaig néixer.
Arribo a un lloc i m’hi quedo
Provaré de travessar a l’altre costat, ja que em veig acostat a la paret i també la noto enganxifosa quan la toco. Jo venia arrodonit i veloç i ara veig que el petit espai irregular entre dues d’aquestes cèl·lules de la paret em permet enviar-hi un plec de la meva pell i fixar-m’hi. A fora veig un entramat de fibretes i una mena de moc fluid que em deixa passar sense problemes. Per aquí l’espai no és massa espaiós, les fibretes formen un entramat que sembla les bastides que fan els paletes quan volen rehabilitar una façana o una cosa així, algunes són elàstiques i altres més rígides, en qualsevol cas totes són molt finetes i em puc moure entremig i, si convé, en trenco alguna. Aquesta substància que he anomenat moc està molla, com si fos fang embassat d’aigua. Més que moc l’anomenaré substància fonamental perquè veig que ho fonamenta tot, ho envolta i suporta tot i s’esmuny i llisca entremig de tot en aquest teixit a fora del tub de sang capil·lar del que he sortit. Em sembla que per anar millor per aquest indret alliberaré una mica d’aquestes substàncies que porto en bossetes i que he anat comprovant que estoven i segons com desfan les fibretes i altres coses que m’envolten i m’engavanyen. Aquestes substàncies les considero com la meva millor propietat, perquè en tinc moltes, amb bossetes plenes, més que de qualsevol altra cosa i també veig que altres individus que m’he trobat no en tenen o en tenen poques. Aquestes substàncies potser m’ajudaran en la meva feina que tinc encomanada, la de vigilar i defensar. Ara, però, les faré servir per avançar pels entorns del tubet de sang que m’ha portat fins aquí. Les faré servir amb molta prudència perquè veig que són molt potents i es podrien descontrolar.
Una mica més enllà veig una altra paret de cèl·lules planes, llevat un parell que semblen més altes i tenen dintre unes coses rodones i fosques. Acostumat a moure’m per dintre dels tubs de sang entapissats per cèl·lules aplanades, aquestes poques cèl·lules de coberta dels nous espais que semblen globus em semblen estranyes.
Jo ara estic notant un canvi en la meva manera de sentir-me, trobo que em falta una mica la força per respirar de la manera com ho anava fent. Ho feia sense adonar-me com un peix dintre de l’aigua per la sang, dintre del torrent vascular de sang i també per fora entre les fibretes mullades. En canvi, ara noto com un corrent d’aire que ve de l’altre costat de la paret, entre les estretes escletxes que mostra i que cada vegada més, com més m’hi acosto, em deixa respirar millor. Potser a partir d’ara podré aprofitar aquest aire per guanyar la força que necessito per moure’m, treballar i viure en definitiva en aquest nou entorn que és diferent d’aquell on vaig néixer i d’aquell per on he vingut. També podria esperar-me una mica més, unes hores i alguna volta més per aquest laberint de canonades i sortir cap a fora de la sang en un altre lloc diferent per fer la meva feina.
Estic pensant de seguir l’atracció que sento i travessar la paret d’aquesta cavitat plena d’aire i entrar-hi. Soc conscient que hauré de deixar la seguretat fluida, aquosa dels espais fora del vas sanguini i arriscar-me al desconegut que, tanmateix, sembla d’allò més interessant.
He de dir, però, que hi ha alguna cosa en tot això que no m’acaba de fer el pes. Veig una certa acumulació de sang i alentiment important del corrent que fa que alguns tubets de sang estiguin inflats, grossos i ben rojos de tan plens de cèl·lules vermelles, d’eritròcits. També sembla que algun dels tubs es vulgui mig esquerdar, amb alguns dels rojos quasi per fora formant com un líquid sanguinolent. Veig una congestió del tràfic de cèl·lules, un embussament en aquest lloc, ben a prop dels tubs que porten aire. Fins i tot sembla talment que algun dels vermells està a punt de ser espentat per la gentada i passar dintre de la bambolla aèria travessant també la seva paret.
No sé quina deu ser la causa de tot això en la persona que m’allotja, però estic rumiant que ben bé podria ser alguna malaltia dels tubs de sang, de les artèries del cor que no deixen arribar prou sang i oxigen a les seves cèl·lules, les que s’escurcen i s’allarguen i el fan bategar. Aquest cor no deu anar massa bé!
Per què penso això? Ja he dit abans que el pas que fem les cèl·lules de la sang per les quatre cavitats del cor sempre és una aventura amb turbulències, xocs entre nosaltres i amb les parets. No sé ben bé que li deu passar al meu portador, si pot ser el costat esquerre o el dret, la part de dalt o la de baix del seu cor o tot plegat que no funciona bé. Quan vaig passar per allí, abans d’arribar al pulmó i pensar a instal·lar-m’hi , vaig veure que per on anava circulant es veia una mena de crosta de color groguenc que cobria per dintre la paret dels tubs de sang més amples. En algun moment que la vaig tocar aquesta crosta, em va semblar que era llefiscosa, amb uns grumollets com pedretes i amb una mena de cordills que podien enganxar a alguna de les cèl·lules que circulaven amb mi, sobretot a les més petites. En algun punt vaig notar que la placa era força gruixuda i que el corrent de la sang disminuïa per aquella zona, hi passava menys sang, amb molts menys vermells i oxigen circulant. Fins i tot em va semblar que les cèl·lules que es contreien en l’altre costat del tub de sang s’arribaven a queixar, tot grinyolava una mica. Potser sols va ser una impressió.
Jugant amb les paraules potser podria dir que aquesta persona té una insuficiència del cor, produïda per l’embussament dels tubs que porten la sang oxigenada i els nutrients a les seves cèl·lules i que aquestes, progressivament afeblides, deixen el cor incapaç de bombar la sang de manera eficaç. El cor no acaba de desempallegar-se bé de la sang que li arriba de la part de dalt i de baix del cos i dels pulmons i s’acumula i retarda en els mateixos pulmons, el fetge i altres òrgans, de manera que, a la vegada, el cor ha d’esforçar-se més. Aquest embassament de sang en els vasos capil·lars en el pulmó, explicaria la sortida d’aquest líquid amb alguns glòbuls vermells, sanguinolent, a prop dels tubs que porten aire en el pulmó i que és el que veig.
Passo dintre dels tubs d’aire
Finalment ho faig, travesso la paret d’un tubet d’aire i entro!!! Entro dintre d’una d’aquestes càmeres d’aire del pulmó (figura 41). El que em crida l’atenció és que en aquesta cambra d’aire hi podrien cabre uns quants com jo, i també, que es veu molt clarament una sortida, un túnel per on arriba el corrent d’aire, i també per on surt seguint un ritme que em sembla tranquil i sostingut, entrada i sortida, entrada i sortida. També observo alguns forats en la paret, 3 o 4 porus que segurament em permetrien travessar sense necessitat de deformar-me massa cap a l’altre costat del forat on em sembla endevinar altres cavitats similars a la que em trobo ara. Tinc la sensació que la gran majoria de les cèl·lules que formen i envolten la cavitat són similars, molt planes, extremadament planes, i que petites quantitats d’aire, les poden travessar per anar cap a l’altre costat, just d’on vinc jo, i també crec que aquestes petites bambolletes d’aire poden travessar cap al torrent dels petits tubs de sang. Miro bé i veig que efectivament és el que passa, encara que com aquí, en aquesta persona, la sang està molt alentida, com he dit abans, això es mou poc.
Figura 41. L’estructura bàsica per l’intercanvi de gasos en els pulmons són els alvèols. Els alvèols estan revestits per un epiteli pla format per pneumòcits I (ben aplanats i a través dels quals es produeix l’intercanvi de gasos) i els pneumòcits II, que produeixen els surfactants (A, B, C, i D) que regulen la tensió superficial entre aire i líquid i mantenen la forma oberta dels alvèols. En ascendir per la via aèria, el surfactant, que es produeix progressivament, es desplaça cap als bronquíols (tubs entre 0,5 i 0,3 mm de diàmetre) i bronquis, juntament amb la secreció (una proteïna antiadherent) de les cèl·lules de Clara (cèl·lules anomenades club), que afavoreix l’efecte del surfactant. Sobre la paret alveolar externa i entre els alvèols s’observen els capil·lars sanguinis, que tenen un epiteli molt aplanat per facilitar intercanvis de gasos.
Els gasos han de travessar quatre membranes cel·lulars (dos d’endoteli i dos de pneumòcit I). També han de superar la membrana basal entre les dues cèl·lules, que en molts llocs és única i compartida. En els envans i septes connectius entre alvèols s’observa algun fibroblast, fibres elàstiques (FE), glicosaminoglicans i alguna cèl·lula contràctil (miofibroblast, cèl·lula septal, CS). Entre alvèols veïns podem localitzar fenestracions (porus de Köhn, entre 1 i 6 en nombre i 10-60 micròmetres) que faciliten la circulació aèria col·lateral. A l’interior d’una gran quantitat d’alvèols es troben macròfags (macròfags alveolars) que faciliten l’eliminació de restes i microorganismes. Dibuix que forma part del llibre: “Dibuixos d’Histologia. La histologia en cent dibuixos per a la pissarra”, JM Tomàs, Col·lecció eina, Publicacions de la URV, 2025.
Una sensació curiosa que tinc és la d’estar dintre d’un globus, amb una superfície llisa i polida encara que, com ja he dit, alguna cèl·lula de la superfície sobresurt més i està vessant una substància sabonosa i relliscosa que s’escampa per tota la superfície, com una bambolla de sabó gegant dintre d’una habitació. Tinc la sensació que aquesta bombolla és el que li dona i manté la forma grollerament esfèrica a la cavitat, com un globus inflat dintre per l’aire que arriba des de fora. He tractat de rosegar-la una mica i en aquest lloc m’ha semblat que la paret es despenjava lleugerament i és per aquesta raó que penso que la bambolla és important per mantenir inflada la cavitat. En realitat, la quasi continua producció d’aquesta substància per les cèl·lules altes va impulsant a tota la bambolla perquè vagi sortint pel túnel d’entrada i sortida de la cavitat.
En aquesta cavitat m’hi passo un parell de dies. Ara endrapo uns quants microbis allargats que han arribat aquí per l’aire, i també un parell d’eritròcits que estan sortint dels tubs de sang congestionats, inflats. Em sento unes mica grassonet i, tot i això, vaig notant que el corrent de la substància llefiscosa, empentada des de baix a mesura que se’n va produint de nova, m’arrossega cap a fora de la cavitat i cap amunt del túnel i començo a seguir lentament pujant mentre unes altres cèl·lules que hi ha a la paret del túnel alliberen també una altra substància sabonosa que encara afavoreix més que pugui patinar més bé (figura 42). I més amunt altres cèl·lules fan moc que encara fa més relliscosa la superfície interna del tubet.
Figura 42. Macròfag alveolar essent desplaçat i surfejant per l’interior d’un bronquíol cap a l’orofaringe per ser expulsat o tragat.
Així és que sabons, dues classes almenys de sabons, i ara moc fan d’aquest tub un tobogan divertit, bastant lent, però perquè en lloc d’anar cap avall com en un parc d’atraccions aquàtic, el corrent d’aquestes substàncies em porta cap amunt. Ara a més a més estic passant per sobre d’altres cèl·lules que tenen una superfície plena de pèls que bateguen ràpidament, diverses vegades per segon, quin mareig! I m’arrosseguen cada vegada més ràpid cap amunt, mentre vaig passant pel costat de moltes obertures i portes que venen de molts altres llocs com del que jo vinc i ens troben un munt de col·legues. Quin mareig, calculo la velocitat aproximada que porto i és d’uns 10 centímetres per hora. En 3 o 4 hores em planto en una cova que em sembla immensa, que per aquí es va comentant que és la gola d’aquesta persona, i soc endrapat, una grossa llengua m’empenta amb una gran cascada de saliva i passo al tub digestiu, a l’esòfag. Allí, en l’estómac, ja sé el que passarà i com acabaré jo. Com he vist, però que el que us va interessant és el que passa amb el ferro, el ferro de l’hemoglobina dels eritròcits que m’he empassat, us puc dir que tornarà a ser absorbit per enteròcits del budell o bé continuarà fins a sortir amb la femta, amb la caca d’aquesta persona. Persona que no sé com li anirà perquè té uns tubs de sang i un cor poc eixerits!