En aquesta secció explorem, amb articles periòdics, els mecanismes que il·lustren la raó de ser biològica de les neurones com a instruments de coordinació i comunicació.
Començarem amb algun extracte modificat del capítol 3 (Comunicació neuronal) del llibre Per què les neurones? amb tres dibuixos originals.
Tomàs Ferré, J. M. (2024). Per què les neurones? La raó de ser biològica de les neurones i del sistema nerviós. Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona; Publicacions URV.
Cada ment humana és única. És la principal expressió de l’activitat funcional del sistema nerviós en cada individu. En la seva gran pantalla, al darrere del front, hi discorren la memòria emmagatzemada de situacions passades, sensacions presents d’origen extern i intern, la consciència, les emocions, el pensament i l’elaboració de projeccions futures de comportament.
Com s’ha arribat, en l’evolució de la matèria i de la vida, a desenvolupar aquestes grans capacitats de la ment humana. Podem constatar un increment progressiu de complexitat en passar de molècules en dissolució a cèl·lules individuals, i d’aquestes cèl·lules a organismes pluricel·lulars amb teixits i òrgans especialitzats. Acompanyant aquesta complexitat creixent, també s’han sofisticat necessàriament els mecanismes de coordinació de les parts, que es fonamenten en la comunicació intercel·lular. És en aquest punt, quan la comunicació intercel·lular va evolucionant i millorant, que algunes mutacions acaben produint cèl·lules monstruoses amb llargues prolongacions estables (les neurones), la qual cosa fa possible optimitzar la comunicació a distància i salvar algunes febleses del sistema vascular circulatori, especialment la relativa lentitud en comunicar senyals d’aquest darrer.
Així, la primera finalitat de les neurones és comunicar a distància senyals directament, i, a més a més, la seva elevada diferenciació morfofuncional permet, com a valor afegit, que la comunicació es faci de forma ràpida, precisa, eficaç i plàstica. Aquestes característiques estructurals i funcionals tenen en el teixit nerviós més perfecció que en la comunicació vascular, endocrina.
Tots els components del teixit nerviós, des de les neurones individuals fins als circuits i els òrgans, reben senyals, els integren per crear el seu propi senyal i el condueixen i el transmeten a les seves cèl·lules diana, que poden estar molt allunyades. Una neurona individual és, de fet, un sistema nerviós en miniatura que rep, integra, condueix i transmet senyals elèctrics a distància de forma ràpida, precisa, eficaç i plàstica