Què trobarem en les reflexions següents? Fa mig segle que estudio les neurones, com a històleg i neurobiòleg, i en tinc una opinió, crec que bastant clara, del seu rol en els organismes inclosos els éssers humans. Sé com funcionen les cèl·lules nervioses (aquí en parlem en llenguatge col·loquial, de conversa), i intueixo de quina manera construeixen pensament i ment, però em falten peces, potser unes quantes i això em produeix desconfort. Les reflexions que seguiran són fragments del personal esforç de comprensió. No voldria, però, que les meves reflexions foren considerades faltes de modèstia. Fins que no escric o dibuixo les idees no acabo d’entendre bé el significat i em costa seguir el camí per anar més enllà en el raonament. Així és que ja em perdonareu aquests apunts.
Un organisme és un conjunt d’àtoms i molècules agrupats i agrupades en una o moltes cèl·lules que fa un cicle vital complet en néixer, créixer, reproduir-se i morir i que acompleix així les funcions bàsiques de la vida: nutrició, relació i reproducció. Els organismes són complexos i el cervell que alguns posseeixen s’emporta el premi. Entendre la complexitat organitzativa neuronal que produeix el pensament és d’allò més important.
Em sembla que una de les tendències de la matèria, potser la més rellevant en determinats llocs i entorns, i potser també de forma ineludible en l’evolució aquí, és adquirir complexitat progressivament. El punt més alt en aquesta evolució, actualment, és la complexitat adquirida per l’encèfal humà a partir d’un nombre no massa gran i essencial de diferenciacions estructurals i funcionals de les cèl·lules nervioses. De l’encèfal sorgeix pensament i ment i ben segur podem dir que de l’encèfal, en ell, la matèria universal, mineral, pren consciència d’ella mateixa. Jo tinc un cert convenciment que aquest és el destí final, potser ineludible, potser espontani, dels milers de milions d’anys emprats en l’evolució material. La finalitat, si es pot dir així, d’aconseguir o arribar a un substrat per a la producció d’un pensament capaç de comprendre’s a ell mateix i, també entendre aquesta part de l’univers on estem. O potser tot.
1011 neurones i 1015 connexions (1.000.000.000.000.000 sinapsis, mil milions de milions), cadascuna d’unes i altres essent elements vius, mudables, unitats modulables permanentment i amb capacitat unes d’integrar milers de senyals portadors d’informació i les altres de guardar-ne memòria i transmetre-la. Neurones i sinapsis fan inigualable la coordinació de la complexitat dels organismes i de l’humà en particular. D’aquesta xarxa neuronal sorgeix el pensament i sembla que ara mateix no podem anar més enllà en la seva comprensió. Si hem arribat aquí, però, potser podrem continuar avançant.
Si el present conjunt d’assaigs fora un llibre seria breu, però, en argumentar sols uns pocs postulats, directament basats en coneixements consolidats sobre les cèl·lules nervioses i el sistema nerviós. Postulats que miraré d’anar relacionant de forma propositiva en alguna hipòtesi, com tantes s’han proposat, sobre la naturalesa d’aquest sistema present en els organismes.
Breu i senzill perquè tractaré d’aplicar la navalla de Ockham (o d’Aristòtil) sempre que em sigui possible: “en igualtat de condicions, la solució més senzilla, l’explicació més simple sol ser, també, la més probable”. Solament si una solució complexa presenta més proves que la simple, caldrà triar la complexa, encara que aplicar la navalla justament en unes estructures que el seu valor principal és la complexitat sembla una broma. Buscaré, però, la simplicitat d’alguns mecanismes neuronals bàsics, coneguts per la seva rellevància i estudiats per centenars d’investigadors i, sense fer noves i velles proves, intentaré veure si encara els hi podem extreure alguna interpretació. Jo estic buscant la meva. Reflexionaré doncs sobre el mecanisme d’integració i associació dels senyals que reben i produeixen les cèl·lules nervioses. Tinc l’esperança que l’enèsima valoració dels elements més simples de la senyalització neuronal suggereixi, en anar escrivint i ordenant les idees, algunes hipòtesis sobre la complexitat que acaba desenvolupant l’encèfal humà juntament amb les seves extensions a la medul·la espinal, els ganglis i nervis.
Així és que seleccionaré alguns postulats. Aquestes proposicions representen un dels tres conceptes operatius que estan en la base del coneixement humà: els axiomes, els principis i els postulats. Permeteu-me una breu referència. Els axiomes (del grec ‘axioma’ que significa ‘el que sembla just o digne’), indiquen intuïtivament una veritat evident per ella mateixa, que se sosté per la seva pròpia vàlua, i no requereix, ni admet, demostració. Per exemple ‘dues coses iguals a una tercera són iguals entre si’. Els principis (del llatí ‘principium’, començament, origen) són proposicions molt generals, no autoevidents, buscades amb l’observació i l’experimentació, que poden explicar els fenòmens observats de forma coherent. Els principis, com els formulats per Newton, Einstein, Arquimedes o el Principi d’Incertesa de Heisenberg, entre molts, permeten donar sentit a quasi tots els fenòmens observables i construir teories.
Els postulats, com els que procurarem treballar (del llatí ‘postulés’, demanar, exigir), són una argumentació que es proposa acceptar provisionalment, de forma operativa, per ajudar a desenvolupar i potser construir una teoria concreta. Els postulats es caracteritzen per la seva flexibilitat creativa, i es van desenvolupant amb la formulació d’hipòtesi (afirmacions o negacions) que es procura comprovar experimentalment, quan això és possible.
En reflexionar aquí sobre principis i postulats ben coneguts sobre l’evolució, la morfologia i la fisiologia de les neurones individuals, potser podrem concretar alguna idea més sobre la complexitat que elles acaben construint.
L’idea a concretar, argumentar i destacar les contradiccions, és que el sistema nerviós, amb uns pocs elements i mecanismes simples, representa el punt àlgid de la complexitat creixent, ineludible, en l’organització de la matèria que, així finalment, ha cristal·litzat en ments conscients.
En aquest sentit, cada ment humana és única i valuosa. A més de la necessitat de satisfer els requisits bàsics de salut i educació, individualment i social, la promoció del desenvolupament intel·lectual de les persones és, arribats aquí, una necessitat ètica i un imperatiu moral.