Aquí comença la història d’avui.
L’Aigueta vol veure com aprofitem els nutrients dels aliments. Avui toca mirar com s’aprofiten les proteïnes i els sucres
Aquí, ara, comença una nova història de l’Aigueta que passarà uns quants dies mirant com el nostre cos aprofita els aliments per créixer i tenir força i intel·ligència.
Primera Etapa
L’Aigueta s’ha interessat molt per veure com el cos absorbeix i aprofita els nutrients dels aliments així és que, després de deixar els llustrosos adipòcits que emmagatzemen els olis i greixos, segueix el seu camí pels vasos sanguinis. Després de donar unes quantes voltes mig perduda pels laberints del cos torna al budell per veure que passa amb els fragments de les proteïnes i amb els trossos dels sucres. De fet, veu que ha arribat al lloc conegut on ja havia estat, quina casualitat.
L’Aigueta s’hi torna a fixar com van avançant els aliments per l’interior del budell, trossos cada vegada més petits i molècules grans i més petites, de diferent aspecte i color.
Recorda que els greixos esmicolats (que ja havia pogut seguir abans) són com unes boletes groguenques. Unes amigables grassonetes li expliquen que les vermelles són els fragments de les proteïnes i les verdes els fragments dels sucres.
També li diuen que les proteïnes serviran per a construir tota mena de molècules i components de les cèl·lules del cos, mentre que els sucres serviran sobretot per, en cremar-los, obtenir l’energia ràpida per als músculs i el cervell molt especialment. L’Aigueta ja sabia que els greixos també tenen aquesta mateixa feina encara que són més lents que els sucres en donar la seva energia quan les cèl·lules els cremen. Ara, les grassonetes també li expliquen que els greixos, els olis, són molt més importants que per fer-los servir solament de combustible perquè, alguns, formen la pell de totes les cèl·lules, la pell que les manté senceres dintre de l’aigua que tot ho envolta per dintre del cos.
Segona Etapa
Tot seguit l’Aigueta va poder veure com els trossets més petits de les proteïnes i dels sucres eren captats pels abundants dits que tenen les grassonetes i eren portats cap a l’altre costat d’aquestes cèl·lules. En aquest lloc es troben els petits tubs de sang i també el gran tub o vas limfàtic que no fa gaire va poder veure com s’emportava les gotetes de greix i que ara continuava treballant.
Va ser tot un espectacle veure com tots els trossets de les proteïnes i dels sucres anaven passant cap al tub de sang que ara es podia veure ple dintre del plec (es diu vellositat intestinal) que havien fet les grassonetes. L’Aigueta també va poder tornar a veure la sortida de la bilis marronosa que venia del fetge barrejada amb el suc que venia del pàncrees. Aquest suc porta un munt de substàncies que poden trencar a les cèl·lules del menjar i també les molècules per fer-les més petites i aprofitar-les millor.
Aquesta vegada li va cridar molt l’atenció com les cèl·lules globus que es trobaven entremig de les grassonetes també deixaven anar el seu moc que ben segur devia protegir a les grassonetes de tant enrenou com hi havia per allà fora amb la trencadissa dels aliments.
Ara l’Aigueta va voler seguir pel vas sanguini juntament amb uns quants roigets i acompanyar a les substàncies que s’havien capturat per veure on anaven i que els passava. El camí que havien seguit els greixos ja l’havia fet abans.
Tercera Etapa
En sortir de l’intestí per les petites venes en un primer moment i per una gran vena després, Aigueta anava pensant que hauria de passar altra vegada pel cor que sempre el trobava un lloc perillós amb turbulències i batecs. La realitat, però no va ser aquesta. La gran vena va portar (de fet el nom de la vena és el de vena Porta) la sang del budell directament al fetge que és una gran glàndula que pesa més d’un quilo i està en la mateixa panxa.
Això no era el que Aigueta havia après durant el munt de dies de circular pel cos. El normal era que la sang que sortia d’un òrgan després d’alimentar-lo i donar-li aire tornava per les venes al cor i d’allí als pulmons perquè els roigets tornessin a agafar aire net.
L’Aigueta veia una excepció d’allò més interessant i, llesta com és, va pensar que podria ser la manera de portar ràpidament trossos de proteïnes i sucres al fetge per allí treballar amb ells i fer noves molècules i coses així. També va pensar que per airejar, oxigenar, i fer respirar bé a les cèl·lules del fetge hi hauria d’arribar també algun vas des dels pulmons i cor perquè ja sabem que els roigets de les venes ja porten poc aire.
I… efectivament!, la vena per on arribava Aigueta al fetge, plena de sucres i proteïnes i amb roigets cansats i amb poc aire es va unir aviat amb una petita artèria que, aquesta sí, venia des del cor amb els roigets carregats de bon aire net. Aigueta és observadora i també va veure que l’artèria també portava alguns greixos, les boletes grogues que coneixem, i va pensar que serien algunes que havien passat de llarg dels llustrosos Adipòcits. Totes aquestes molècules, ara barrejades, eren capturades per les cèl·lules del fetge, els Hepa (hepatòcits) que les transformaven amb tota mena de molècules profitoses (boletes blaves) i les tornaven a la circulació de la sang per així poder arribar a tot arreu i ser utilitzades en tota mena de funcions del cos.
L’Aigueta observà també com alguns dels hepas produïen la bilis i l’enviaven per tubets biliars cap al budell com hem vist abans. Això no obstant, queden tantes coses i llocs fantàstics per visitar que Aigueta torna cap a l’interior del tub de sang per seguir recorrent els laberints del cos humà.
Potser més endavant podrem retrobar a l’Aigueta i seguir els seus recorreguts pels laberints del cos de les persones.