Aquí comença la història d’avui.
L’Aigueta vol veure com aprofitem els nutrients dels aliments. Avui toca mirar els greixos.
Com ja hem vist l’Aigueta va donant voltes mirant-ho tot i badant embadalida davant del gran espectacle del cos. Algú tan petit com ella pot ficar-se per tot arreu i xafardejar-ho tot.
Aquí, ara, comença una nova història de l’Aigueta que passarà uns quants dies mirant com el nostre cos aprofita els aliments per créixer i tenir força i intel·ligència.
Primera Etapa
Fa un temps que l’Aigueta va arribar a la panxa de la Muriel, a l’estómac, després que la nena fes un bon glopet d’aigua i, des d’aleshores ja ha donat unes quantes voltes per tot arreu. Ara ha arribat a l’intestí de nou, al budell, encara que aquesta vegada ha vingut arrossegada per la circulació de la sang, per dintre dels tubets que la condueixen.
En l’intestí s’ha retrobat amb les cèl·lules de la paret, amb les Grassonetes, i en sortir del petit tubet que porta la sang es tornà a entretenir xerrant amb algunes. Aquesta vegada l’Aigueta ha fet cap a un lloc diferent del llarguíssim intestí i les grassonetes que ara es troba són unes altres. Això no obstant, li expliquen que encara que hagués anat a parar al mateix lloc per on va entrar la primera vegada, no hagués conegut a ningú. I és que, li van dir, el temps no és igual per a tots i totes i les grassonetes, després de treballar molt durant tres dies ja es jubilen i se’n van a descansar.
Quantes coses estic aprenent dintre del cos d’aquesta personeta es va dir, jo que vaig néixer fa un temps inimaginable en el meu estel quan va explotar. La veritat és que no tinc enyorança del passat perquè ara començo a entendre que pot ser això de la vida, i m’emociona molt veure com la comparteixen aquesta munió de cosetes que són les cèl·lules, com s’ajuden, es defensen i treballen juntes.
L’Aigueta s’hi fixa com per dintre de l’intestí van avançant els aliments, molècules grans i petites, de diferent aspecte i color i també restes de la carn, del peix, i de cèl·lules de les verdures i la fruita perquè tots els éssers vius estem fets de cèl·lules. I és que les persones mengen de tot. Potser estaria bé que pensessin una mica més en què mengen i com.
L’Aigueta també observa una mena de tubs que ja havia vist sense saber exactament que eren i que feien. Uns tubets com els de la sang però amb un corrent de líquid més lent, amb moltes aigüetes i sense roigets ni altres cèl·lules de la sang, solament algunes blanquetes de tant en tant.
Segona Etapa
L’Aigueta va veure que tot just havia arribat al lloc en un moment en què estava en marxa la digestió i aprofitament dels nutrients en el budell i va decidir moure’s una mica, juntament amb algunes altres aigüetes, per tenir una visió més àmplia d’allò que estava passant.
Va veure com les grassonetes, posades en fila índia, feien un replegament, com una arruga, un plec que s’assemblava la punta d’un dit i que dintre del plec s’havia aplegat un munt de cèl·lules i coses. Hi havia tubets de sang amb roigets, i per fora blanquetes, ganudets i
també unes cèl·lules allargassades que semblava que tenien una molla elàstica per dintre i s’estiraven i s’escurçaven bellugant-ho tot una mica (després li van dir que eren els Musculitos i que la seva feina era fer moure el que tenien al voltant).
El que li va semblar més interessant va ser veure un d’aquells tubs sense sang, que naixia allí, que no venia d’enlloc i que s’estava emplenant de grups de molècules groguenques. Eren boletes de greix, com a gotetes d’oli que es trobaven i s’ajuntaven com ho fan surant en un plat de la sopa que prenem a casa.
Aquestes gotetes d’oli començaven a avançar per l’interior d’aquest tubet, d’aquest vas. Les cèl·lules de la seva paret, que també eren primetes (les primetes grogues li van dir que s’anomenaven elles mateixes i que el líquid que conduïen era la limfa) com les de la paret dels tubs de sang. Aquestes cèl·lules li van explicar el que s’acabava de produir en aquest lloc, l’absorció dels greixos, dels olis, que ara serien transportats als magatzems especials del cos per als olis i es guardarien allí fins que fora necessari. Això passaria quan a alguna cèl·lula li fes falta cremar algunes gotes d’oli per treure’n l’energia que acumulen.
L’Aigueta també va veure una altra cosa que la va impressionar bastant. Va veure com des d’un tubet del costat sortia un líquid d’un color marronós o potser verdós que desfeia les gotetes d’oli quan les tocava, i així les feia més petites perquè poguessin ser capturades per les grassonetes. Una grassoneta li va dir que aquest suquet es deia bilis i venia de dos llocs que Aigueta encara no havia visitat: el pàncrees i el fetge. Aviat hi aniria, però.
Quina meravella tot plegat!! Les gotetes, una vegada ja havien estat capturades i passades al tubet de la limfa tornaven a ajuntar-se per viatjar plegades formant quilomicrons (una paraulota que l’Aigueta creu que no podrà recordar).
Tercera Etapa
Des d’aquest lloc tan fantàstic del budell on havia mirat com tenia lloc l’absorció i aprofitament del greix, Aigueta va decidir entrar dintre del vas limfàtic per acompanyar a les minúscules gotetes de greix, als quilomicrons, i veure on es trobaven els magatzems d’oli. En seguir la circulació de la limfa va passar per un immens laberint de conductes fins que va arribar a un lloc on es trobava la desembocadura de la limfa en un gran tub de sang.
Aquest gran vas inclús tenia musculitos a la seva paret per a fer el tub més estret o més ample amb
les seves contraccions i relaxacions quan convenia. Aquí es va trobar de nou amb roigets, blanquetes, ganudets i petitones i una primeta de la seva paret portava un rètol que indicava la direcció del cor. I és clar va haver de passar per aquell lloc que ja coneixia, tan perillós, amb les seves turbulències i batecs, i d’allí pels pulmons on ja hi havia estat també i una altra vegada de tornada cap al cor.
Aquesta vegada ja finalment va poder continuar més tranquil·la fins a un lloc que li va semblar ple de contenidors rodons, esfèrics en realitat, plens d’oli.
Quarta Etapa
Un roiget que l’acompanyava li va dir que aquests contenidors s’anomenaven els llustrosos i eren rodons amb galtones vermelles i amb aspecte de saludables i farts.
Aquí, els agrumollats de greix, els quilomicrons es desfeien per sortir a fora del vas sanguini i entrar dintre d’un llustrós i desfer-se completament en la seva gran gota de greix.
Una altra meravella que va poder observar va ser com en realitat, el llustrós no semblava que solament s’anés carregant de greix sinó que per l’altre costat de la gran cèl·lula, una saberuda li anava dient com i de quina manera havia de deixar anar gotetes d’oli per tornar a la sang i anar a alimentar a les cèl·lules de tot el cos.
Així és que de fet els llustrosos feien la important funció de mantenir la suficient quantitat de l’oli combustible, capturant el que era excessiu després d’un bon menjar i digestió per deixar-lo anar després a poc a poc. El mateix llustrós li va dir que el seu nom científic era Adipòcit i que la seva feina la regulaven les saberudes, les neurones del sistema nerviós, però no solament. Era una feina tan complicada garantir el menjar a totes hores quan era necessari que havia de tenir en compte moltes coses variades i també fer cas a moltes molècules que feien de missatgeres d’altres llocs. Hormones li va dir que es deien i l’Aigueta va pensar que les havia de conèixer més endavant, ara que s’anava posant al dia de coses tan complicades. Ella volia aprendre.
Això no obstant, queden tantes coses i llocs fantàstics per visitar que Aigueta torna cap a l’interior del tub de sang per seguir recorrent els laberints del cos humà.
I aquest és el final del conte per avui!