Context
L’epistemologia és la disciplina que estudia la natura, l’origen i els límits del coneixement. Si un record està emmagatzemat en un engrama neuronal, com es converteix en coneixement del qual som conscients? És que el pensament i la raó proporcionen directament el coneixement (Racionalisme)? Potser el coneixement prové sobretot de l’experiència sensorial (Empirisme)? És que el coneixement combina necessàriament elements de la raó i l’experiència (Criticisme). Tanmateix, el valor del coneixement és fonamentalment utilitari (Pragmatisme)? Com les neurones generen pensament, consciència i coneixement?
Neurones i pensament
Potser ens podríem posar d’acord ben fàcilment sobre l’afirmació que les nostres neurones són el substrat del pensament racional i nosaltres som el que som, som humans, pel nostre pensament i la intel·ligència que hi té associada.
L’afirmació anterior (“les nostres neurones són el substrat del pensament”) potser no té l’estructura perfecta d’un Axioma. Els axiomes (del grec ‘axioma’ que significa ‘el que sembla just o digne’), indiquen intuïtivament una veritat evident per ella mateixa, que se sosté per la seva pròpia vàlua, i no requereix, ni admet, demostració. Per exemple ‘dues coses iguals a una tercera són iguals entre si’.
Un sil·logisme pot semblar més adequat per descriure la relació proposada entre neurones i pensament. El sil·logisme és una forma d’argument lògic, un mecanisme de deducció que combina dues premisses per arribar a una conclusió, la validesa de la qual depèn de l’estructura de les premisses. Podríem dir: 1) les neurones són la base dels circuits neuronals, 2) del funcionament constant dels circuits neuronals s’obtenen interpretacions del món i pensaments, 3) les neurones estan en la base del pensament.
Trastorns o alteracions neuronals de tota mena i intensitat afecten notablement el pensament, cosa que pot justificar la conclusió del sil·logisme. Potser es podria discutir en la seva formulació l’absència d’alguna referència a possibles components immaterials de la ment i el pensament, com històricament s’ha considerat. L’aplicació operativa de la navalla de Ockham, però, suggereix que potser no és necessari.
Això no obstant, potser és millor parlar de Principis. Els principis (del llatí ‘principium’, començament, origen) són proposicions molt generals, no especialment palmaris, buscades amb l’observació, l’experimentació i la reflexió, que poden explicar els fenòmens percebuts de forma coherent. Els principis, com els formulats per Newton, Einstein, Arquimedes o el Principi d’Incertesa de Heisenberg, entre molts, permeten donar sentit a quasi tots els fenòmens observables i construir teories.
En el context pretesament més intuïtiu i generalitzable de les reflexions presents, hem treballat amb Postulats. Els postulats (del llatí ‘postulés’, demanar, exigir), són una argumentació que es proposa acceptar provisionalment, de forma operativa, per ajudar a desenvolupar i potser construir una teoria concreta. En relació amb la teoria del coneixement, podem postular que el pensament sorgeix en les propietats de les neurones individuals, la seva morfologia única per salvar distàncies i la seva capacitat perfeccionada per gestionar gradients iònics transmembrana i controlar senyals elèctrics. De l’associació de milions de neurones fent ús de la seva capacitat, altra vegada única, d’integrar els senyals, conduir-los ràpidament i transmetre’ls plàsticament, és forma el pensament. Tot plegat pot ser la conclusió actual de la tendència a l’increment de complexitat de la matèria.
Representació de les interaccions i encreuaments amb finalitat integradora d’alguns circuits neuronals distribuïts. Original en: “Herbert, G i Duffau H. Revisiting the funcional anatomy of the human brain: toward a meta-networking theory of cerebral functions. Physiological Reviews 100:1181-1228, 2020”.
Les nostres neurones són el substrat del pensament. No hi ha res més valuós en aquest racó de l’univers, que el pensament humà que dona una (és la) valuosa prova de l’existència. La locució llatina «cogito ergo sum» és un plantejament filosòfic de René Descartes (1596-1650), base del racionalisme occidental. «»Penso, per consegüent, soc“” o “perquè penso, soc”. Descartes arriba a la conclusió que pensar és una prova de la preexistència del ser (no es pot pensar sense abans existir). El meu pensament, i per tant la meva pròpia existència, és indubtable. De fet, Aristòtil (322 aC), ja va explicar aquesta idea: “Pel fet que percebem o pensem sabem que som”. El pensament ens proporciona la consciència de la nostra existència, i ben segur també la consciència d’allò que anomenem la realitat, de la qual, el mateix pensament és un subconjunt. Realitat que, amb més o menys exactitud percebem, ens movem en ella i la retenim i memoritzem amb el nostre teixit nerviós per planificar actuacions i projeccions de futur.
“Perquè penso soc”, però, no és un veritable sil·logisme. Potser també és sols un postulat, una proposició, que no és poc. Com acabem de comentar, el sil·logisme és el concepte central de la lògica aristotèlica. Per exemple: si A=B i B=C, A=C. És un mètode de raonament lògic de tipus deductiu, compost per tres proposicions: dues primeres que operen com a premisses i una última que es desprèn d’elles i constitueix una conclusió que es pot considerar demostrada. Alguns pensadors de la segona meitat del segle XIX com Nietzsche (1844-1900) i Heidegger (1899-1976) varen considerar que la proposició de Descartes no compliria amb tots els passos d’un sil·logisme, perquè no depenia de premisses majors. Això no obstant, tot un racionalista com el mateix Descartes havia pensat que hi ha idees i proposicions evidents, que no hi ha més opció que jutjar-les veritables. De fet, aquest problema ja l’havia abordat també Aristòtil en criticar els qui demanen demostració de totes les coses perquè demostrar tot implica dubtar del llenguatge mateix i del pensament mateix, i com ningú pot deixar de pensar, ni de comunicar, sembla evident que pretendre demostrar tot és un error de mètode. Des d’aquest punt de vista, el sil·logisme anterior, o postulat o proposició, relacionant neurones i pensament pot ser considerat adequat.
Racionalisme i empirisme
Queda per veure fins a quin punt la ment humana que sorgeix de l’entramat neuronal és independent, un jo únic i independent com pot postular el racionalisme (Descartes i Aristòtil) i fins a quin punt és un conjunt de percepcions i d’experiències vinculades per relacions de causalitat i semblança (David Hume, 1711-1776), i relacionades per la capacitat neuronal d’integració de senyals com pot argumentar l’empirisme. Hume sosté que tota idea ve d’una impressió sensible, d’una percepció dels objectes que solament són conjunts de propietats concretes, formes, línies, colors. Hume va escriure en el seu Tractat de la naturalesa humana: «Quan penetro més íntimament en el que anomeno ‘jo mateix’, sempre em trobo amb una percepció o altra particular i mai puc observar res més que la percepció.» Gauthama Buda (486 aC) havia fet alguna reflexió semblant diversos segles abans: “Un home és un conjunt o col·lecció de diferents percepcions que se succeeixen amb una rapidesa inconcebible i estan en un flux i moviment perpetus”.
Descartes i Aristòtil a la dreta i Hume i Buda a l’esquerra, dit una mica grollerament. Fins a quin punt la maquinària neuronal és una màquina de processar percepcions internes i externes? Alternativament, la maquinària neuronal és la màquina evolucionada que permet totes les activitats del pensament?
Tot i això, Hume no sosté que la ment és només una sèrie d’experiències. Ell és un escèptic moderat i pensa que l’essència de la ment humana és desconeguda i en qualsevol cas, però, no tenim cap raó empíricament justificable per a creure en l’existència d’un subjecte persistent, o una ment ontològicament diferent d’una sèrie d’experiències.
La negació ben argumentada d’un jo substancial va precipitar una crisi filosòfica de la qual Immanuel Kant va intentar rescatar la filosofia occidental a través de la distinció entre el jo empíric i el jo transcendental.
I com queden les neurones entre aquestes argumentacions?
Criticisme
Immanuel Kant (1724-1804) en la Crítica a la raó pura, publicada per primera vegada en 1781 cerca assentar els fonaments i límits de la raó humana. Es pregunta què és el que l’ésser humà pot conèixer i tracta d’esbrinar el que pot i no pot la raó i l’enteniment conèixer per si mateixos. Cerca fonamentar els abastos i límits de la raó amb independència de l’experiència exterior. L’ésser humà, amb les seves estructures de coneixement, pot conèixer objectes, és a dir, fenòmens. Aquests es troben en l’experiència sensible. La qüestió canvia si volem entendre la seva essència. Abans de Kant, el coneixement estava conduït pels objectes, és a dir, aquests eren la font del saber. Ara es tracta que la font del coneixement és el mateix subjecte en relació amb els objectes. Kant atorga a la nostra facultat de pensar un rol actiu a través de la sensibilitat i l’enteniment. La primera ens proporciona fenòmens, la segona imposa categories al que ve de l’exterior per a sistematitzar la informació. L’idealisme transcendental de Kant sosté que el subjecte humà posseeix unes estructures a priori per a conèixer fenòmens o objectes. Que siguin a priori les estructures significa que són independents de tota experiència del món exterior.
És en aquest punt que nosaltres avui entenem com les monstruoses neurones es connecten inicialment durant el desenvolupament seguint pautes morfogenètiques que enllacen diferents territoris al marge, encara que no completament, d’influències externes. Com s’agrupen en xarxes, columnes i nuclis i també com formen múltiples connexions que posteriorment seran refinades per processos de competició Hebbiana amb l’experiència i l’aprenentatge continuats.
També comprenem força bé, com hem descrit en els capítols anteriors, estructures a priori (elements i mecanismes). Elements com membranes fosfolipídiques cel·lulars especialitzades amb uns pocs receptors ionotròpics i metabotròpics, neurotransmissors excitadors i inhibidors, canals i gradients iònics que generen senyals elèctrics passius (per integrar) i actius (per conduir ràpidament).
També comprenem els mecanismes de transducció de senyals externs i interns, de regulació i plasticitat sinàptica, d’integració d’un gran nombre de senyals en una sola i de conducció d’aquesta a gran velocitat per distribuir-la. Mecanismes d’integració i plasticitat en cada neurona que li permeten un amplíssim ventall de possibilitats funcionals per a gestionar informació.
El funcionament continuo d’aquests elements i mecanismes crea el seu propi marc espacial i temporal per manegar les percepcions que li entrin a partir d’un moment donat i classificar aquestes entrades en categories, associar-les, relacionar-les com a causa-efecte, memoritzar-les i recapitular-les analíticament i sintètica.
Que siguin a priori aquests elements i mecanismes significa que són relativament independents de l’experiència del món exterior. Per tant, són condicions de coneixement pures que venen amb el subjecte i la seva capacitat de raonament. Sols en part, però, perquè l’experiència, els objectes i fenòmens entrenen ben aviat les neurones i el coneixement.
Aquestes condicions de coneixement són (determinen) l’espai i el temps propi de cada ésser. Això vol dir que són formes que l’ésser humà imposa als objectes quan els intueix (observa). La idealitat dels mateixos està en el fet que espai i temps no són res si no es té en compte que formen part de l’estructura cognoscitiva del subjecte. És l’humà el que col·loca els objectes en un espai i moment propis d’ell. És a dir, és l’ésser humà el que imposa les seves estructures per a conèixer; sense això, el coneixement no és possible.
No podem dubtar que el coneixement comença en l’experiència. Però no som mera experiència. A aquest coneixement se li agrega la nostra pròpia facultat sensitiva i l’enteniment. D’aquesta manera, aquestes facultats són a priori, és a dir, independents de tota experiència. Per part seva, els coneixements empírics són a posteriori. Això vol dir que es donen en l’experiència. Cal agregar que ella ens subministra la matèria, interpretada per Kant com una multiplicitat de dades empíriques. Mentre que la forma a priori, com l’espai i el temps propis, els de la nostra individual combinació neuronal són les condicions que possibiliten l’experiència.
Podem concloure:
1) La facultat sensitiva i l’enteniment són a priori, aportats per la filogènia i ontogènia materialitzades en cada individu. Proporcionen la qualitat dels circuits i els mecanismes cel·lulars que han evolucionat per generar les neurones i les seves capacitats. Creen el nostre propi espai i temps i possibiliten l’experiència.
2) L’experiència ens aporta una multiplicitat de dades empíriques, experimentals.
3) Els coneixements empírics són a posteriori i deixen empremta en els circuits.
Resum
Descartes, Hume i Kant representen tres maneres d’entendre el pensament i el coneixement.
1. René Descartes (1596–1650) representa el Racionalisme proposant que la raó és la font principal i més segura del coneixement. Suggereix, però l’existència d’idees innates, presents a la ment abans de qualsevol experiència.
2. David Hume (1711–1776) representa l’Empirisme, proposant que tot coneixement prové de l’experiència sensible de manera que la ment és com una “taula rasa” on no hi ha idees innates. Distingeix entre Impressions (percepcions vives i immediates) i idees (còpies febles de les impressions combinades i associades el que pot indicar seriosos límits del coneixement humà).
3. Immanuel Kant (1724–1804) representa a l’Idealisme, un idealisme transcendental. En les seves reflexions intenta superar el conflicte entre racionalisme i empirisme suggerint que tot coneixement comença amb l’experiència, però no tot prové de l’experiència. La ment humana té formes a priori, estructures, mecanismes, patrons o models d’espai, de temps i de categories d’objectes i fenòmens (com les relacions de causa-efecte) que organitzen les dades sensibles.
L’ètica de Kant
Al final d’aquesta reflexió em sembla que és oportú un comentari sobre l’ètica (de Kant). En la Crítica a la raó pràctica, Kant exposa de mode sistemàtic la seva ètica del deure o també denominada ètica deontològica. En aquesta obra, Kant enuncia els principis fonamentals de l’acció que pot ser considerada com moralment bona. Aquest principi, d’acord amb la seva filosofia, ha de ser universal i vàlid per a tot temps i lloc.
La seva formulació es coneix com a imperatiu categòric o també llei moral. La mateixa es pot enunciar de la manera següent: «Obra només segons la màxima que al mateix temps puguis voler que es converteixi en una llei universal». Aquest imperatiu respon a un principi ètic universal amb base en el respecte per la humanitat dels altres.
Cada ment humana és única en la combinació d’estructura neuronal i experiència, és una explosió de pensament i consciència que no s’atura. La matèria mineral es fa conscient d’ella mateixa i necessita respecte i promoció en tots els individus humans.