Context
El pensament és l’activitat de la ment racional que processa informació interna i externa i la relaciona i així raona i reflexiona, analitza i sintetitza, dedueix i intueix, memoritza i recorda, interpreta i genera idees, imagina i simula, planifica i decideix, jutja i pren partit. Amb el pensament es dona significat al món i a la posició d’un mateix en el món.
Hi ha consens que pensament i consciència són dos processos mentals relacionats, però diferents: el primer és allò que la ment fa, és un procés; el segon és el fet d’adonar-se’n.
El pensament humà és un corrent d’enteniment i d’intel·ligència. Amb la veu i la paraula, el pensament, flueix amb intensitat, líquid. Amb l’escriptura, el pensament i la consciència cristal·litzen abans, potser, de dissoldre’s de nou en altres ments.
No sabem com sorgeix la consciència encara que hem postulat abans en algun punt que pot ser la culminació necessària del mecanisme i procés del pensament. Devia formar-se en algun moment durant l’evolució de la complexitat creixent del sistema nerviós. Diem que el coneixement i l’enteniment fan sorgir finalment la consciència. Imaginar com treballa el pensament, el pas anterior a la consciència, i forma idees, sembla més assequible a priori que la comprensió del mecanisme de la consciència, encara que no està en absolut resolta cap d’aquestes qüestions.
Activitat neural permanent
El pensament és l’activitat de la ment racional que processa informació interna i externa i la relaciona i així raona i reflexiona, analitza i sintetitza, dedueix i intueix, memoritza i recorda, interpreta i genera idees, imagina i simula, planifica i decideix, jutja i pren partit. Amb el pensament es dona significat al món i a la posició d’un mateix en el món.
La ment funciona sola, permanentment, perquè el seu suport, el sistema nerviós, està sempre actiu en grau variable. El pensament, però, pot ser inconscient, el que vol dir que en certes situacions, la ment pot no adonar-se o percebre el que passa objectivament en el nostre interior o en l’entorn. Això no obstant, en el somni per exemple, la ment desconnectada de l’entorn, mentre somia i dintre del somni, és conscient del que succeeix en el mateix somni i pot jutjar els esdeveniments malgrat que no els controla ni controla els criteris de judici emprats. La ment en estat primitiu, sense control.
El sistema nerviós té activitat permanent. Per exemple continua funcionant de forma important durant el somni. Solament s’atura quan en les neurones es dissipen els gradients iònics transmembrana per falta d’oxigen i ATP i les bombes, transportadors i canals esdevenen obsolets. Els desencadenants de l’activitat són els sensors externs i interns que monitoren activitat electromagnètica, acústica, química o mecànica i també hi contribueixen els conjunts neuronals generadors automàtics de patrons d’activitat elèctrica.
El pensament discorre automàticament (potser millor dir espontàniament) per molts circuits neurals de forma distribuïda, però tornar-lo efectivament percebut, observat i conscient requereix la participació efectiva de determinats llocs com el còrtex prefrontal i el parietal que són el paradigma de l’elevada complexitat adquirida evolutivament pel sistema nerviós humà. Un exemple proposat sovint és el que en determinades fases del somni, l’encèfal genera narracions i imatges i es produeixen i senten emocions (dintre del somni) malgrat que generalment no s’és conscient d’estar somiant per la desconnexió parcial del còrtex prefrontal. El cervell pot pensar sense consciència plena.
La gran majoria de les neurones inserides en les xarxes no arriben a estar silents. Una forma de veure-ho és que pel fet de tenir un cert nivell d’activitat tònica, continua, poden ser portades per les entrades sinàptiques excitadores a més activitat encara, o bé a menys activitat si predominen les entrades inhibidores en un moment donat. Per a les neurones individuals, no es tracta d’una transició on-off com més aviat d’un rang més ampli de regulació.
Hem vist en el capítol dedicat al cerebel, la ubiqüitat de neurones i sinapsis inhibidores gabaèrgiques o glicinèrgiques que, acompanyant a les excitadores, poden evitar per retroalimentació la sobrecàrrega en les xarxes perseguint, per dir-ho així, un equilibri de la relació increment/disminució d’activitat.
Inclús durant la inactivitat física i la disminució de la propiocepció (detecció de la posició del cos) i exterocepció (per exemple la sensibilitat tàctil) durant el repòs del somni, les mateixes xarxes somatosensitives no deixen de funcionar completament. Ni tampoc ho fan les estrictament vegetatives, autònomes que regulen la respiració i la pressió sanguínia per exemple. Durant el somni, el pensament també flueix sense control, sense consciència plena.
Canvis plàstics
Aplicant la navalla de Ockham (aplicar la navalla justament a unes estructures en les quals el seu valor principal és la complexitat sembla una broma, però) en la cerca d’un mínim de simplicitat, i obviant explicacions complexes, podem pensar operativament que un elevat nivell de consciència (sobretot en humans, no solament, però), és l’expressió o si més no un rellevant epifenomen del funcionament constant de l’encèfal. Epifenomen ineludible, encara que modulable, una vegada arribats a un cert nivell de complexitat dels mecanismes d’integració i comunicació neuronal i de les seves xarxes.
La gran capacitat neuronal i sinàptica per respondre amb canvis d’adaptació plàstica a trets mínims d’activitat és una base sòlida per entendre la complexitat de la ment.
Si solament ens fixem en les sinapsis, sabem que aquestes, individualment, poden suportar un gran nombre de canvis adaptatius funcionals en resposta a la seva utilització (facilitacions, potenciacions, depressions, regulacions autocrines i paracrines, anterògrades i retrògrades i d’origen presinàptic, postsinàptic o en els dos llocs) i en relació amb la seva posició entre altres sinapsis (proximitat d’inhibicions i desplaçament de segons missatgers originats en altres sinapsis pròximes).
Hi ha força llocs i estructures neuronals susceptibles de ser modificades plàsticament per l’activitat neural repetitiva contribuint a emmagatzemar records funcionals que no deixen de ser utilitzats constantment en la contínua formació de la ment i de la seva expressió, el pensament.
Per anotar les més rellevants:
1. El nombre total de sinapsis que convergeixen en una neurona en un moment donat pot canviar per la formació de noves sinapsis, per retracció de les preexistents o per silenciament (sense desaparèixer) d’altres poc funcionals.
2. Les proporcions entre diferents tipus de sinapsis amb diferents neurotransmissors pot canviar. La proporció entre sinapsis excitadores i inhibidores, i entre sinapsis ionotròpiques i metabotròpiques, i també les vies d’acoblament intracel·lular d’aquestes darreres. Tanmateix, el percentatge de cada tipus que funciona en un moment donat és variable.
3. La presència de co-transmissors i d’altres receptors sinàptics o perisinàptics que poden ser estimulats paral·lelament a la neurotransmissió principal i produir neuromodulació retrògrada, autocrina, paracrina, des de sinapsis veïnes o bé des de cèl·lules glials.
4. La morfologia neuronal somàtica i dendrítica (la superfície receptora de la neurona on conflueixen la majoria de les sinapsis). El diàmetre de les tiges de les espines dendrítiques i de les mateixes dendrites és un paràmetre que afecta sensiblement la conducció passiva, ja que modifica la resistència al pas dels corrents i la seva integració.
5. La localització relativa sobre la superfície receptora de sinapsis inhibidores i excitadores, de sinapsis ionotròpiques i metabotròpiques, i la proximitat de canals iònics susceptibles de ser operats internament.
6. L’estat d’adaptació plàstica de totes les sinapsis en un moment donat pot ser variable. El reforçament o l’afebliment sinàptic en funció de l’activitat (facilitació, depressió, potenciació postactivació, potenciació i depressió de llarga durada) introdueix variabilitat. Les mateixes sinapsis silents en un moment donat, poden no aportar càrregues per a la integració, ni tampoc les que estan molt allunyades en llocs inconvenients o a prop de sinapsis inhibidores, sí que poden, però, desenvolupar, tanmateix, fenòmens propis de plasticitat que es podrà manifestar més endavant si surten de l’estat silent.
7. L’existència, la freqüència i l’origen de quàntums espontanis. En moltes sinapsis es pot observar un alliberament espontani, a l’atzar, del neurotransmissor contingut en una vesícula. L’aportació d’algunes càrregues al con axonal per mitjà d’aquest mecanisme pot contribuir a assolir el llindar de forma no regulada.
A més de la plasticitat sinàptica, des del punt de vista de la comunicació neuronal ràpida, que és elèctrica, la conseqüència de les contínues adaptacions sinàptiques és una variació contínua del nombre de càrregues elèctriques, d’ions, que contribueixen, amb la seva integració, a determinar la freqüència de senyals elèctrics (potencials d’acció) en l’origen de l’axó de la neurona. Aquest lloc té un determinat nivell de saturació respecte al nombre de càrregues positives que hi arriben en un moment donat. Més de les necessàries per arribar al llindar d’activació dels primers canals de sodi sensibles al voltatge podrien no ser necessàries. En aquest cas, però, una més gran eficàcia en la superació del període refractari relatiu d’aquests canals per un estat de superació quasi permanent del llindar, pot suportar més elevades freqüències d’activació i activitat de les xarxes.
Conclusió
L’adaptació o plasticitat d’aprenentatge de les sinapsis pot ser enorme. En un cervell humà de 1011 neurones i entre 1014-1015 sinapsis, no és difícil adonar-se de l’enorme capacitat en el registre d’activitat externa i interna i de la gran versatilitat de la capacitat de consolidar o potenciar determinades vies i connexions preferentment utilitzades.
Si al conjunt de 1011 neurones funcionant quasi permanentment hi podem afegir la variabilitat possible en tots aquests punts que hem relacionat, podem parlar d’una base ben sòlida per a l’adaptació plàstica i l’adquisició de memòria i empremtes en els circuits i poder utilitzar aquesta memòria per a, finalment, entendre i pensar.
No és difícil donar valor de postulat a l’obvietat que el sistema nerviós té activitat elèctrica permanent. També, encara que menys obvi, que la ment sorgeix com un epifenomen del complex entramat de comunicació neuronal amb les propietats de velocitat i precisió i amb les capacitats d’aprenentatge i formació de símbols més o menys afortunats dels diferents aspectes de la realitat. Segurament el pensament discorre espontàniament, automàticament, per molts circuits neurals de forma distribuïda, i es va concretant en la pantalla de la ment.
Tornant a fer servir els verbs d’abans, la ment raona i reflexiona, analitza i sintetitza, dedueix i intueix, memoritza i recorda, interpreta i genera idees, imagina i simula, planifica i decideix, jutja i pren partit.
La ment és el resultat de l’activitat permanent dels circuits neuronals amb els símbols i normes apressos i actualitzats.