Context
La regulació neural i hormonal de la producció i secreció de bilis és un sistema molt fi que combina control hepàtic, control vesicular i control intestinal. La clau és entendre que el fetge produeix bilis contínuament, però la vesícula biliar només la secreta quan l’intestí ho demana.
Què és la bilis i qui la produeix
La bilis la produeixen les cèl·lules hepàtiques, els hepatòcits. Aquestes cèl·lules formen cordons epitelials, habitualment formats per dues fileres de cèl·lules, i entremig dels cordons dobles es forma un canalicle (sense paret pròpia, els mateixos hepatòcits són les parets) on se secreta la bilis que produeixen. Aquest líquid circularà pel canalicle biliar i conductes següents de diàmetre creixent (per les vies biliars) fins al magatzem de la vesícula biliar com a pas previ a la sortida cap al tub digestiu, cap al duodè per contribuir en la digestió i absorció de les molècules lipídiques dels aliments.
La bilis afavoreix moltíssim l’absorció dels greixos. En realitat no trenca a les grans molècules lipídiques, però tendeix a fer molt petites les gotes de greix dels aliments molt a prop del límit de la seva solubilització. Després de la seva feina, seran uns enzims. Les lipases provinents del pàncrees que acabaran la feina amb el trencament, especialment dels triglicèrids per alliberar els àcids grassos que podran ser absorbits pels enteròcits intestinals cap a la circulació limfàtica de la paret del budell. De fet, les lipases pancreàtiques (juntament amb altres enzims que trenquen proteïnes. Hidrats de carboni i moltes altres molècules) passen també al duodè per conducte secretor pancreàtic (conducte de Wirsung) que s’uneix al conducte hepàtic que porta la bilis per sortir plegats, bilis i suc pancreàtic (amb un cert decalatge), per acomplir les respectives feines digestives.
La darrera qüestió a respondre és per què la bilis desfà greixos. Quan en les cases volen treure les llànties de greix de la roba fem servir sabó. Les molècules dels sabons comparteixen la característica físico-química de posseir una regió hidròfila (lipòfuga) i una altra hidròfoba (lipòfila), generalment situades en els extrems oposats de la seva estructura allargassada. Així és que per un costat es dissolen en el greix i per l’altre en l’aigua afavorint la dissolució de petites porcions de greix que poden ser aleshores arrossegades per l’aigua.
Dibuix demanat a Copilot
La bilis, formada pels hepatòcits, també està formada bàsicament per sabons com els àcids tauro- i glicòcolic que ja en el duodè poden fragmentar i solubilitzar les grans gotes de greix (de desenes de micròmetres) dels adipòcits de la carn animal en micel·les petites de 2 nanòmetres o menys i que finalment seran hidrolitzades per les lipases pancreàtiques.
Regulació neuronal de la secreció de bilis
És el sistema nerviós autònom parasimpàtic (vagus) l’activador principal en estimular als hepatòcits (que tenen receptors M3 per a l’acetilcolina que provoquen un increment del calci intracel·lular) perquè incrementen la producció de bilis que, per altra banda, segueix un ritme bàsic, constitutiu, de producció.
El sistema nerviós inicia el procés de la digestió, l’anomenada fase cefàlica en què solament l’olor, visió o pensament d’aliments promou, per exemple, la salivació i un cert increment de les secrecions i motilitat del tub digestiu. En arribar els aliments a l’estómac i distendir-lo continua la fase gàstrica amb la producció de l’àcid clorhídric i la pepsina proteolítica. La fase cefàlica és un mecanisme anticipatori que prepara el sistema digestiu abans que el greix arribi al duodè on estimularà definitivament la secreció pàncreo-biliar. El parasimpàtic també provoca contracció lleu de la vesícula biliar i relaxació de l’esfínter d’Oddi que és l’agrupació de cèl·lules musculars llises en la desembocadura al duodè del conducte que li aportarà bilis i suc pancreàtic.
En contrast, el sistema nerviós simpàtic exerceix una funció oposada com inhibidor alliberant noradrenalina que actua sobre receptors α/β provocant vasoconstricció hepàtica amb reducció del flux sanguini i menor producció de bilis. També inhibeix la contracció de la vesícula.
Regulació hormonal de la bilis
És el mecanisme més rellevant. En particular l’hormona Colecistocinina que és l’hormona més important en la secreció, no en la producció.
És una de les cèl·lules del sistema endocrí dispers, disseminades en els epitelis de diferents òrgans i originades en el neuroectoderma dorsal i les crestes neurals durant les primeres etapes del desenvolupament embrionari. Se les denomina amb una lletra majúscula com les A (productores de glucagó) o les B (productores d’insulina) ambdues juntes en els illots de Langerhans del pàncrees, però també disperses per l’epiteli del tub digestiu i altres llocs. A més de ser productores d’hormones (generalment peptídiques), moltes d’aquestes cèl·lules endocrines també produeixen altres mediadors com amines (per exemple la 5-hidroxitriptamina o serotonina, per descarboxilació d’un aminoàcid, en aquest cas el triptòfan).
Les cèl·lules productores de Colecistocinina són les I, situades en l’epiteli del duodè, quan detecten l’arribada de greixos. L’hormona passa a la circulació sanguínia local i sistèmica amb el resultat d’una contracció potent de la vesícula biliar, una relaxació de l’esfínter d’Oddi i l’alliberament massiu de bilis al duodè. Les cèl·lules musculars de la paret de conductes i vesícula biliar tenen receptors de Colecistocinina que promouen la contracció muscular via la producció de IP₃ i el consecutiu increment de calci intracel·lular.
Una altra hormona relacionada és la Secretina produïda per les cèl·lules S del duodè. En aquest cas alliberen l’hormona quan arriba al duodè la barreja dels aliments, molt àcida, provinent de l’estómac. És la principal hormona que augmenta la formació de bilis quan arriba al fetge. També estimula als colangiòcits perquè secreten bicarbonat (HCO₃⁻) i mantenir així a la bilis més alcalina (per protecció) i abundant. Hepatòcits i colangiòcits tenen receptors de secretina acoblats a una proteïna Gs que promou l’increment de cAMP. De fet, la Secretina augmenta el flux biliar.
Els colangiòcits són les cèl·lules epitelials que revesteixen els conductes biliars dins i fora del fetge. A part de la funció conductora de la bilis cap al duodè, aquestes cèl·lules epitelials absorbeixen i secreten aigua i electròlits i tenen un cili que actua com a sensor de la composició química, el flux i les propietats de la bilis.
Cal dir que aquestes hormones també actuen sobre l’entramat de glàndules exocrines del pàncrees (la porció endocrina està formada pels illots de Langerhans amb cèl·lules A i B especialment). La Secretina estimula també aquí la producció i secreció de bicarbonat i la Colecistocinina la producció i secreció del variat nombre d’enzims lítics (proteases, lipases amilases, etc.) que formant el suc pancreàtic i barrejar-se amb la bilis al final del conducte comú, passaran al duodè per acomplir l’etapa intestinal de la digestió.
Altres hormones moduladores que intervenen en la formació i secreció de bilis són la Gastrina que promou un lleu augment de la motilitat vesicular actuant sobre receptors similars als de la Colecistocinina, la Somatostatina (que és una hormona que frena l’activitat en moltes cèl·lules; de fet el nom li ve de tenir un efecte contrari a l’hormona del creixement que estimula el metabolisme cel·lular) que en el seu moment inhibeix la secreció i contracció vesicular i el Glucagó que (augmentant la producció de cAMP) relaxa l’esfínter d’Oddi.
En resum, la col·laboració, i distribució de funcions entre el sistema nerviós i l’hormonal regulen amb eficàcia la producció i secreció de la bilis que és un component vital en el mecanisme d’absorció dels greixos imprescindibles com a font energètica de reserva. La producció depèn sobretot del parasimpàtic i Secretina, la secreció de la Colecistocinina i la inhibició del simpàtic i la Somatostatina.