Context
La progressiva organització i complexitat de la matèria durant la seva evolució pot ser ineludible en les condicions físiques de la Terra.
En aquest segon capítol, el postulat és: ”La progressiva organització i complexitat de la matèria és ineludible”.
En el capítol anterior hem reflexionat sobre la idea fonamental de la ciència que els mecanismes de l’evolució acaben seleccionant alguns organismes que s’adapten millor conjunturalment a cada entorn, siguin els organismos simples o siguin complexos. Hem valorat la idea que els organismes complexos, però, van sorgint de la tendència constitutiva, intrínseca, de la matèria a la complexitat.
I abans, però, quan tot comença, en les primeres etapes de l’evolució de la matèria, abans de l’especialització de la matèria viva en el planeta Terra, de l’especiació.
És que l’associació de quarks entre ells i després amb leptons per formar àtoms és ja un inici en la complexificació de la matèria primordial en cerca de l’estabilitat, la millor adaptació i persistència o permanència? Potser sí que cedir o compartir electrons entre els àtoms és una evolució de millora i estabilitat en les molècules quan les condicions de pressió i temperatura ho permeten. És l’estabilitat el que busca l’evolució de la matèria? No seria més estable (i morta) la freda separació de partícules idèntiques en la tendència còsmica a l’increment d’entropia? I, per contra, és la complexitat creixent, la disminució de l’entropia, el que dona una estabilitat de més alta qualitat per dir-ho així? Ben bé deu ser així a la vista de l’evolució de la matèria, si més no a la Terra en les condicions físiques d’aquest entorn. I això a diferència del comportament dels núvols de partícules en l’espai (o en un contenidor) quan formen gasos quasi perfectes tendents a l’increment de l’entropia i simplicitat.
En l’inici, quarks associant-se entre ells de tres en tres seguin alguna llei fonamental (forces nuclears i electromagnètiques) i formant nuclis. Nuclis cada vegada més grans pels diferents processos de fusió nuclear (com el cicle del carboni, nitrogen i oxigen -CNO- tan rellevant més tard per a la vida). Nuclis i leptons (electrons) formant àtoms en superar l’elevada entropia del plasma estel·lar calent. Àtoms compartint electrons per formar molècules senzilles fins i tot algunes en el pols de l’espai interestel·lar buscant estabilitat.
I ja en un planeta amb les condicions de la Terra, encara sense competició i selecció natural, és que els àtoms i nuclis dels diferents elements competeixen abans de formar part d’organismes? És que el sodi s’ha adaptat millor que el calci o a l’inrevés en la Terra o altres planetes? Segurament no. Molècules senzilles però, organitzant-se per formar molècules progressivament més complexes i, finalment, macromolècules i polímers com els greixos, les proteïnes i els àcids nucleics. I l’associació de molècules hidròfiles i hidròfugues formant membranes i compartiments especialitzats segregant ions i molècules, amb canals, transportadors i bombes d’ions.
Si no fora per anar seguint la tendència a l’associació i a l’increment de complexitat de manera constitutiva, en les condicions de la Terra, que s’aconseguia millorar en l’existència de, per exemple, els àtoms de potassi pel fet de confinar-los en sacs de fosfolípids en un oceà primordial? Per què confinar determinats ions i molècules en sacs de greix i perquè la mateixa formació de fosfolípids i altres molècules de forma espontània si no fos per la propensió a l’increment de complexitat.
Ben bé pot ser que tots aquests canvis i associacions inicials de partícules i molècules que impliquen un increment de complexitat, es produeixen de forma indefugible. Potser perquè no hi ha més remei, perquè és una conseqüència simple i necessària, una constant (R) en unes determinades condicions més o menys ideals de pressió (P) i temperatura (T) en un volum (V) discret, afectant partícules diverses en gran número (n).
El que veiem en la Terra sembla clarament una tendència inevitable a l’increment de complexitat amb uns primers passos sense selecció natural. Potser aquí podem intuir una raó fonamental (per no dir necessitat en aquest punt) a l’augment de complexitat de la matèria, necessitat que la portarà més endavant a fer-se conscient d’ella mateixa en l’encèfal humà. Serà això la màxima perfecció assolible, el món mineral esdevenint conscient, també de si mateix, més enllà de la mera existència.