Context
En la continuació del capítol 2 es fa una incursió en imaginades vivències plausibles d’un grup de quarks. A les persones ens agrada reflexionar i fabular històries que ens ajuden a interpretar el món. Fem parlar a fantasmes, posem en boca de dibuixos profundes reflexions i també fem parlar a personatges imaginats en relats i novel·les. Quin problema hi ha en dotar de reflexió i sentiments a una partícula o un àtom si això aporta una mica més de descripció d’aquest món tan teòric.
Abans del Big Bang (abans de la sacsejada) i una mica després.
No recordo bé que va passar abans d’aquesta sensació nova que tinc ara. No sé si fer servir aquesta paraula, sensació. És una cosa més profunda, com un coneixement inexplicable, com una consciència vívida real en mig d’un somni. Potser no va passar res en realitat abans, crec que jo hi era però, en algun moment anterior. De vegades les coses passen tan de pressa! Els moments arriben a ser molt diferents els uns dels altres, Ara em trobo més tranquil, ara quan el temps o les coses que m’envolten canvien més lentament, tan lentament que la sensació és de no canvi en absolut, com si el temps no hi fos. Em sento millor quan res sembla canviar, encara que no paro de bellugar-me i tremolar.
Ara, mentre em dic aquestes coses a mi mateix, no estic sol. Per tot arreu m’envolten altres com jo. Estem molt i molt estrets, de fet, sembla com si no hi hagués cap escletxa de separació entre nosaltres. Estem aixafats, i ni tremolar quasi podem. El tremolor que tots tenim no és degut a la baixa temperatura, no és que tinguéssim fred. En realitat fa una calor insuportable. Estic convençut que no pot existir més calor que el que produïm tota la colla de petits dimoniets de tan junts com estem! No tinc idea de l’estona que fa que estem així, el temps és tan estrany. El que sí que em queda clar és la sensació que cada vegada estem més aixafats. Potser solament és una sensació i realment no hi estem. En realitat podria ser que la mateixa sensació d’existir, en cas de ser alguna cosa, fora irreal. Això potser és el buit, res de res, ni matèria, ni temps, ni espai, res de res.
Per aquí hi ha una colla de saberuts que m’envolten, i opinen sobre el que ens passa. Alguns diuen que no som res, ‘no somos nada’ dia un, res que es pugui tocar deia un altre. Alguns discuteixen si matèria i aquesta cosa energètica que ens sacseja és el mateix. Que pot ser aquesta energia?, dinàmica segur que ho és, almenys una mica, perquè no parem de bellugar. Veurem com s’acaba aquesta història perquè la pressió és altíssima. Calorífica segur perquè calents i mig cremats hi estem. El que sí que és ben cert, és que en aquest lloc tot és borrós, noto la presència dels altres com jo, els sento discutir, però no sé si estan a prop o allunyats o si es belluguen més o menys de pressa. Jo diria que els esdeveniments en aquest lloc són incerts. Aquesta és la realitat d’aquest lloc.
La sacsejada.
No sé el temps que ha passat des de la darrera sensació incerta que vaig tenir de l’entorn. A part de nosaltres, aquest entorn sembla que estigui buit per tot arreu igualment, però es percep una força impressionant. Està buit de coses perquè nosaltres no som coses, però la pressió dintre de tot el camp és enorme, i la temperatura. De tant en tant sembla que aquí i allà es forma com un petit enrenou que sembla que prendrà algun protagonisme. Que s’inflarà, que mig explotarà, però no ho fa i desapareix. Diria que és com un canvi en la pressió que en alguns llocs tendeix a disminuir o augmentar abans de tornar enrere.
Acaba de passar una cosa que m’ha deixat estabornit! Una d’aquestes atzaroses bambolletes s’ha inflat de veritat i, vaja, com!!! Hem explotat tots plegats, la temperatura sembla que va a la baixa, la pressió ha disminuït, hi ha un espai enorme per on ens movem tots, de cop, instantàniament i no s’endevina el final d’aquest espai. Ara sí que la sensació de temps, de passar el temps s’està fent perceptible i real. Està tot fosc. Han passat molt pocs instants. Quines coses em toca viure!
Els primers moments.
Ara sí que el temps sembla existir de veritat i podem dir que estem en un lloc també, un espai per on ens movem tots plegats. Jo sé d’on venim, d’aquell camp que s’ha inflat. Vaja, com s’ha inflat! Veurem on anem a parar. Tinc una primera necessitat de lògica, de saber qui som i on anem, i de posar noms, som quarks i antiquarks. Sort que som més quarks que antiquarks perquè quan xoquen els uns amb els altres es volatilitzen tots dos amb una explosió i surt alguna cosa volant. Tinc la sensació que en aquest espai inflat, començaran a produir-se diferencies entre oposats que abans no hi eren, quarks i antiquarks, dalt i baix, calent i fred, blanc i negre… els uns fent la guitza als altres i anul·lant-se mútuament. Em sembla també que fa una estona han començat a córrer una munió de petits dimoniets que diuen anomenar-se leptons. Sento la necessitat d’ordenar al conjunt de tot plegat en la meva imaginació. Potser si ens ajuntéssim quarks i leptons formaríem sistemes més complexos sí, però sobretot estables i tranquils. En realitat el que vaig comprovant és que els quarks, la gran majoria, ens relacionem de tres en tres. Som trios ben avinguts perquè sembla que no hem de ser iguals tots tres. Veurem com s’acaba o almenys com s’organitza una mica tot aquest enrenou.