Context
Podem imaginar l’esdevenir d’un nucli, d’un àtom o molècula d’hidrogen de la mateixa manera que imaginem un personatge i desenvolupem els seus conflictes en una història literària de ficció buscant trobar, revelar i descriure algun paradigma de comportament.
L’hidrogen que volem seguir podria ser el número 73 x 1073 d’entre tots ells i existir com a tal des dels voltants d’un segon després del Big Bang quan els primers protons, neutrons, i també leptons (com els electrons), es podrien haver format amb aquella mena de condensació de l’energia que hom creu que va produir-se. A partir d’aquí, una peripècia de milers de milions d’anys, començant per alguna inhomogeneïtat en la distribució dels àtoms i partícules en l’espai i donant com a resultat un primer núvol, en una nebulosa primordial amb grans volums de matèria col·lapsant per la gravetat de la gran massa i formant algunes primeres estrelles. Una primera estrella.
Podem imaginar, per imaginar, que el nostre hidrogen, el nostre protó, no va participar directament en un procés de fusió i, encara com un nucli en un entorn de plasma, va ser expulsat aplegant un electró, amb l’explosió d’aquest enorme estel primer. I sant tornem-hi, una segona vegada i potser després un vagarejar pel mitjà interestel·lar trobant-se, coincidint i col·lidint amb un altre hidrogen com ell per formar una partícula de gas diatòmic molecular (H2). I torna a passar molt temps així, fins a la trobada d’un àtom d’oxigen provinent de les reaccions de fusió d’una estrella de segona generació veïna i, amb la forta agressió de radiació ultraviolada originada en altres estrelles dels voltants, es va formar una molècula d’aigua.
Tot això va passar, segurament, en un grumoll de molècules similars d’aigua ben glaçades en estat sòlid i barrejades amb pols i altres molècules i gasos. Finalment, es va formar una petita roca com un granet de sorra, fent-se progressivament més gran, com un petit asteroide, i acabant per formar part de la nebulosa solar, de la nostra estrella i del seu disc protoplanetari. El viatge del nostre hidrogen, llarguíssim, el va portar des de l’entorn del centre de la nostra Via Làctia fins a l’extrem del braç espiral on es troba ara el nostre sistema.
Podem seguir al nostre àtom d’hidrogen ja incorporat en una molècula d’aigua durant i després de la col·lisió de l’asteroide, de la roca, caient i topant amb una Terra ja en estat avançat de formació, en un moment de certa disminució de la temperatura superficial que, això no obstant, encara afavoria per tot arreu una evaporació o sublimació ràpida de l’aigua glaçada.
Com era l’atmosfera inicial en aquesta Terra primitiva? El planeta era geològicament molt actiu, amb grans emanacions volcàniques que varen crear una atmosfera composta per vapor d’aigua, diòxid de carboni, sofre sublimat i nitrogen. En aquest punt, l’oxigen era a penes present i no existien els oceans. En refredar-se més el planeta, el vapor d’aigua es va poder condensar i, la coalescència i barreja de la nova aigua ara líquida va formar núvols en la incipient atmosfera, va caure pluja i va anar formant rius i basses, mars i oceans. Masses d’aigua sense vida, amb l’aigua però iniciant el seu cicle entre terra i atmosfera primordial.
En aquest moment podem tornar a trobar el nostre hidrogen amb la molècula d’aigua navegant, movent-se, agitada per diferents oceans sense nom, en diferents èpoques, evaporant-se en núvols de formes plàstiques i canviants i caient amb la pluja en diferents territoris, arrossegada per vents de totes les forces i direccions. Potser també restant quasi immòbil en basses tranquil·les i mullant fangs en altres llocs.
Fa uns 3.500 milions d’anys, evolucionen bacteris capaços de realitzar la fotosíntesi i produir oxigen amb el resultat del creixement de la vida en l’aigua i a fora. Amb oxigen suficient en l’atmosfera es creen les condicions necessàries per a l’evolució d’organismes terrestres capaços de respirar aire. L’hidrogen i la molècula d’aigua que seguim ens els podem imaginar ara formant part de diferents organismes vius en diferents períodes d’aquest temps tan extens. Hauria pogut ser també que la incorporació a la vida no hagués ocorregut mai o potser una sola vegada. Aquí, ras i curt, imaginarem aquesta possible darrera situació amb la incorporació de la molècula d’aigua per un humà.