Context
L’orgasme és un reflex neurofisiològic complex que integra al sistema nerviós perifèric, la medul·la espinal, els centres límbics i hipotalàmics i també implica el còrtex cerebral amb una descàrrega massiva de neurotransmissors, regulant diversos aspectes d’una resposta autònoma coordinada. No és, però, un fenomen mecànic sinó més aviat l’activació d’un patró neuronal programat.
Estimulació sensorial
La història comença amb la detecció d’estímuls mecànics, tèrmics i fins i tot nociceptius en la superfície corporal, en la pell i mucoses, especialment en algunes zones anomenades erògenes (pel paper rellevant en la funció eròtica) i en els genitals. Aquesta senyalització local és transmesa cap al sistema nerviós central, a la medul·la lumbosacra (L1–S4).
Com són els aparells sensitius que detecten aquests estímuls? On estan les neurones que els originen i com són les fibres nervioses neuronals que formen els aparells sensitius?
Les neurones són les primeres neurones sensitives, les protoneurones sensitives pseudomonopolars situades totes en els ganglis sensitius espinals. Les neurones sensitives de les zones erògenes estan en els ganglis espinals lumbosacres. Malgrat el nom, són neurones bipolars amb una llarga prolongació dirigida als teixits externs (prolongació que de fet és una dendrita centrípeta donat que porta informació sensitiva de la perifèria cap al soma neuronal situat en un gangli, encara que morfològicament i funcionalment aquesta prolongació sembla un axó) mentre que l’altra prolongació (veritable axó centrífug) porta la informació cap a l’interior de la medul·la espinal.
La prolongació perifèrica és una fibra nerviosa (nom que es dona a una prolongació neuronal associada a les cèl·lules glials, nodrissa, que l’envolten) que pot tenir diferents característiques morfològiques i funcionals segons el tipus de neurona i l’aparell sensitiu que produeix, en el cas que ens ocupa, en els òrgans sexuals (però no sols allí).
Aquí les fibres són dels tipus anomenats Aβ (tacte ràpid, no dolorós), Aδ (dolor agut) i C (dolor persistent). Les més implicades són les Aβ i les C. Les Aβ estan mielinitzades i tenen alta velocitat de conducció (∼30–70 m/s) pel seu considerable diàmetre. Transmeten tacte fi i pressió i són les responsables de la sensibilitat tàctil no dolorosa. En canvi, les fibres C no estan mielinitzades, són de petit diàmetre i tenen baixa velocitat de conducció (∼0,5–2 m/s). La seva funció és la de transmetre la sensació de dolor lent i difús i també canvis de temperatura.
Les fibres Aβ acaben en receptors mecànics de tacte fi i alta precisió localitzada. Es tracta de mecanoreceptors especialitzats i encapsulats en la pell. Són els corpuscles de Meissner (tacte lleuger i vibracions de baixa freqüència), els discs de Merkel (sensibles a pressió sostinguda i diferents textures) i els corpuscles de Ruffini i de Krause (sensibles a l’estirament de la pell i a canvis de temperatura). Els corpuscles de Pacini (sensibles a pressió profunda i vibració alta) solen estar situats més profundament, inclús en tendons i lligaments.
En canvi, les fibres Aδ i les C són essencialment nociceptors i termoreceptores que acaben en terminacions nervioses lliures (no encapsulades) en la pell (fora i dintre de l’epidermis) i són sensibles a estímuls dolorosos difusos i persistents.
La fase en la qual intervenen, en primer lloc, les terminacions sensitives és purament somatosensorial i el cervell encara no ha generat la resposta orgàsmica.
Terminacions i aparells nerviosos exteroceptius epidèrmics i dèrmics. En l’epidermis i dermis més superficial es localitzen moltes terminacions nervioses sensitives originades en neurones pseudomonopolars dels ganglis espinals. Hi ha abundants terminacions nervioses lliures (no encapsulades) dintre de l’epidermis entre els queratinòcits. La majoria provenen de fibres nervioses amielíniques i s’activen amb estímuls dolorosos. També hi ha fibres nervioses mielíniques que acaben amb dilatacions (discos terminals) que contacten amb les cèl·lules de Merkel dintre de l’epidermis. Aquestes cèl·lules són ramificades, dendrítiques com els melanòcits i les cèl·lules de Langerhans de l’epidermis, amb queratina abundant i desmosomes (com els queratinòcits) però també amb vesícules que contenen endorfines i VIP (pèptid vasoactiu intestinal). Aquest conjunt detecta estímuls tàctils. En la dermis més superficial, papil·lar, es troben els corpuscles de Meissner. Es tracta de fibres nervioses encapsulades de 150 micròmetres originades en fibres mielíniques i que allotgen terminacions nervioses aplanades, llargues, que fan ziga-zaga entremig de cèl·lules glials extremadament aplanades. El conjunt es comporta com un acordió sensible als canvis de pressió sobre la pell.
Corpuscle de Pacini. Aquests corpuscles es troben profundament a la dermis i a l’hipodermis i en càpsules d’òrgans (periosti per exemple) i així adquireixen una funcionalitat també propioceptiva. Poden mesurar (tenen una mida de) més d’un mil·límetre. La fibra nerviosa és mielínica, però les cèl·lules de Schwann deixen de fer mielina aviat en entrar en el corpuscle i envolten amb diverses prolongacions concèntriques l’axó (que funcionalment és una dendrita centrípeta). Per fora es forma una càpsula de cèl·lules connectives (entre 20 i 60 capes), molt aplanades, també concèntricament, que deixen un espai entre ells ple de limfa i algun petit capil·lar. Aquestes terminacions responen a la pressió i a les vibracions.
Corpuscles de Krause i de Ruffini. Els corpuscles de Krause i de Ruffini són els aparells nerviosos sensitius, encapsulats, més senzills. La fibra nerviosa mielínica perd la mielina en entrar dintre del corpuscle i la terminació nerviosa es ramifica i queda lliure dintre de l’estructura envoltada per una sola capa de cèl·lules capsulars aplanades connectives. Dintre del corpuscle hi ha líquid i en el cas dels corpuscles de Ruffini també fibretes col·làgenes que en deformar-se en resposta a l’estirament del teixit activen (despolaritzen) la terminació nerviosa. Els corpuscles de Krause també responen a canvis de temperatura.
Integració medul·lar
Quin paper juga la medul·la espinal?
En la medul·la es troben circuits neuronals i centres generadors de patrons (CGP), semblants als de la locomoció que permeten la marxa automàtica sense necessitat de pensar quina cama mourem en cada moment.
En relació amb la producció de la resposta orgàsmica, els circuits implicats (sacrolumbars especialment) coordinen contraccions rítmiques del sòl pelvià (format per músculs estriats) i també del múscul llis en vasos i altres òrgans de l’aparell genital intern (conductes deferent i ejaculador, paret vaginal, etc.). Poden integrar informació que els arriba tant de la perifèria (neurones sensorials) com de centres del sistema nerviós central (sistema límbic). Així, les neurones dels CGP integren senyals simpàtics, parasimpàtics i somàtics, d’origen extern i intern per generar activitat rítmica locomotora, contràctil, etc. De fet, però, poden inclús generar una resposta automàtica, reflexa, fins i tot sense control de l’encèfal, com passa en lesions medul·lars amb desaferentació per sobre de la lesió.
Els patrons d’activitat contràctil d’aquests CGP lumbosacres desencadenen la resposta orgàsmica quan són estimulats adequadament.
Activació límbica i hipotalàmica
Quin és el rol del cervell?
El sistema límbic inclou diferents centres encefàlics, l’Amígdala, l’Hipotàlem, l’Hipocamp, el Nucli Accumbens i parts del Còrtex cerebral prefrontal. Quan l’estimulació sensorial perifèrica supera un llindar d’intensitat i persistència, el senyal ja integrat en la medul·la (incloent-hi la participació del CGP) ascendeix per vies espinotalàmiques fins al cervell on és distribuït per analitzar els diferents aspectes de la seva naturalesa: a l’Amígdala (modulació emocional i valoració si l’estímul és agradable, neutre o amenaçador), a l’Hipotàlem (control autonòmic i, per tant, commutador simpàtic/parasimpàtic), al nucli Accumbens (recompensa i motivació) i finalment al còrtex prefrontal (modulació cognitiva i, per tant, valoració del context, memòria i significat).
El límbic no genera el reflex orgàsmic, però decideix quan permetre’l en convertir un reflex perifèric en una experiència conscient.
Resposta autònoma i somàtica coordinada a l’activació límbica
Pel que es refereix a la resposta física de l’orgasme, el sistema límbic activarà al CGP i al sistema nerviós simpàtic per provocar un increment sistèmic de freqüència cardíaca i pressió arterial juntament amb contraccions rítmiques del múscul llis d’òrgans interns. El sistema parasimpàtic provocarà vasodilatació i el somàtic (al través del nervi pudend), generarà contraccions rítmiques del sòl pelvià i musculatura estriada. Tot plegat en una fase de culminació reflexa amb un patró rítmic generat a la medul·la amb descàrrega autònoma i somàtica simultània.
Existeixen diferències neurofisiològiques entre sexes. En persones amb anatomia masculina hi ha una participació més elevada de les vies simpàtiques lumbars mentre que en persones amb anatomia femenina hi ha una integració més gran de les vies parasimpàtiques sacres i els circuits límbics. Això no obstant, en ambdós casos el cervell és l’òrgan determinant per posar en marxa el CGP.
Interacció entre sistemes límbics i medul·la
La interacció entre el sistema límbic i la medul·la espinal durant la resposta sexual és un diàleg bidireccional, el sistema límbic interpreta i decideix què signifiquen els estímuls i quan s’ha de desencadenar el patró reflex, mentre que la medul·la (des del CGP) genera el patró motor i autonòmic que fa possible la resposta fisiològica. Es tracta d’una complexa xarxa neuronal.
El sistema límbic rep la informació sensorial que ha entrat a la medul·la des dels corresponents ganglis espinals pels segments S2–S4 i L1–L2. Aquí la informació és inicialment tramesa a algunes neurones locals (interneurones excitadores i inhibidores, neurones del CGP, i motoneurones entre altres) i especialment a les segones neurones sensorials que envien el seu axó per les vies medul·lars ascendents espinocerebel·loses (cap al cerebel per al control motor posicional i equilibri), espinotalàmiques i espinoreticulars cap al tàlem (què és una estació de distribució, un relé sensorial, cap a altres regions de l’encèfal).
El tàlem distribueix a l’amígdala, al nucli Accumbens, a l’hipotàlem i al còrtex prefrontal. Es tracta d’informar el cervell del nivell d’estimulació i del context corporal. El cervell és l’òrgan sexual principal.
Quan la informació sensorial ascendent supera un llindar el sistema límbic activa dopamina (motivació, activa el sistema de recompensa) i oxitocina (coordinació, modula els centres autonòmics medul·lars), i l’hipotàlem envia un senyal descendent facilitador als CGP medul·lars que entren en mode reflex rítmic (involuntari) activant el patró motor autònom i somàtic al través dels nervis Pudend (somàtic) i el Pelvià i Hipogàstric (autònoms).
Patrons medul·lars
Els patrons medul·lars relacionats amb l’orgasme són microxarxes neuronals situades en la medul·la lumbosacra que poden generar seqüències motores i autonòmiques rítmiques sense necessitat immediata de control cortical directe. Són els mateixos principis que permeten caminar o respirar de forma automàtica i rítmica, però aplicats, en el cas que ens ocupa, a respostes viscerals i somàtiques complexes.
Una xarxa CGP és un circuit neuronal capaç de generar activitat rítmica sense estímuls continus, tot integrant senyals sensorials directes i també descendents de l’encèfal per acabar coordinant l’activitat del múscul llis, múscul estriat i sistema autonòmic implicats en la reacció física de l’orgasme.
Aquests circuits estan formats per interneurones excitadores i inhibidores que creen oscil·lacions estables i es troben en els segments L1–L2 (control simpàtic) I segments S2–S4 (control parasimpàtic i somàtic). Aquests segments formen el nucli integrador de l’acció reflexa orgàsmica.
Els components cel·lulars del patró medul·lar són: 1) Interneurones excitadores amb el neurotransmissor glutamat, que generen l’oscil·lació rítmica bàsica i activen motoneurones i neurones autonòmiques, 2) Interneurones inhibidores amb els neurotransmissors GABA i glicina, que sincronitzen el ritme, i eviten descàrregues descoordinades, 3) Motoneurones del nervi pudend que controlen musculatura estriada del sòl pelvià per produir contraccions rítmiques i, finalment 4) Neurones autonòmiques simpàtiques (L1–L2) i parasimpàtiques (S2–S4) que regulen múscul llis, vasos i òrgans interns.
Característiques de l’orgasme
L’orgasme masculí i femení comparteix molts mecanismes, però també presenta diferències funcionals i d’expressió.
Fase comuna abans de l’orgasme.
Tant en homes com en dones s’observa in increment d’activitat general del sistema nerviós. Des del punt de vista físic, sistèmic, un increment de la freqüència cardíaca i respiratòria, amb vasocongestió genital i una certa miotonia (contracció tònica basal de la musculatura).
Orgasme masculí
La característica física rellevant és l’ejaculació (no sempre obligatòria) amb les dues fases d’emissió i expulsió (vegeu capítol 9) produïda per contraccions del múscul llis especialment del conducte deferent, de la pròstata, vesícules seminals i uretra, amb un ritme aproximat cada 0,8 segons.
La duració és relativament curta (pocs segons) seguida d’un cert període refractari (impossibilitat temporal de repetir-lo durant un temps variable).
Les característiques psicològiques són una sensació intensa de plaer, relativament explosiu, amb reducció ràpida de la tensió sexual i relaxació.
Orgasme femení
La característica física rellevant són contraccions rítmiques del múscul llis de la vagina (especialment el terç extern) i de l’úter. També de la musculatura estriada pelviana. Pot existir ejaculació femenina (de fluid de les glàndules associades que produeixen lubricació vaginal).
La duració és sovint més llarga que la masculina amb possible multiorgasmicitat i sense un període refractari tan marcat.
La característica psicològica més rellevant és una sensació de plaer intens, particularment emocional, però sovint més progressiu i extens que el masculí, tanmateix, amb variabilitat més alta entre individus.
En resum, l’orgasme és un reflex neurofisiològic complex amb components motors (contraccions rítmiques generades pel CGP medul·lar), autonòmics (resposta visceral) i psicològics (plaer i emoció).
La sensació de plaer és causada per l’activació del sistema límbic, amb l’hipotàlem inclòs (emocions) i dels nuclis dopaminèrgics (plaer) com el nucli Accumbens amb secreció dels neurotransmissors i mediadors: dopamina (recompensa), oxitocina (vinculació i coordinació) i endorfines (benestar). Tot plegat acompanyat d’una disminució de l’activitat del còrtex prefrontal i, per tant, amb menys control conscient.