Context
Reflexionarem aquí sobre la idea que des dels nuclis atòmics estel·lars a les neurones i encèfals humans ocorre una tendència evolutiva d’increment de complexitat. També que aquesta progressiva organització i complexitat de la matèria pot ser ineludible en les condicions físiques de la Terra, com ho és, potser, la mateixa vida i finalment, les neurones i el teixit i òrgans nerviosos. Discutirem algun postulat sobre l’evolució amb la finalitat de concretar alguna idea sobre la complexitat que les neurones aporten.
Així, en aquest primer capítol, el postulat per començar és: “Des dels nuclis atòmics estel·lars a les neurones i encèfals humans es manifesta una tendència evolutiva d’increment de complexitat”. La tendència a la complexitat evolutiva que efectivament veiem i estudiem en el món natural proper sembla ben real. Des de les partícules estel·lars als organismes simples, als pluricel·lulars i finalment a l’encèfal humà. Un sistema nerviós que, inicialment, té la finalitat relativament simple de comunicar, cada vegada millor, les parts dels organismes per coordinar la creixent complexitat i que actualment (en termes geològics), permet pensament i consciència.
La qüestió és: fins a quin punt la tendència a l’adquisició de complexitat és intrínseca en l’organització material o bé ocorre de forma, diguem-ne, casual. En algun altre capítol hi reflexionarem.
Si la tendència és constitutiva, es pot apreciar una finalitat intrínseca. Una cosa així com un destí físic natural. Arribats al moment present, que la matèria mineral esdevingui conscient d’ella mateixa en l’encèfal humà que processa el pensament. Una finalitat de coneixement.
Si la tendència és casual, per atzar, es fa difícil veure-hi alguna finalitat.
En qualsevol cas, sembla que la complexitat aporta avantatge als organismes i, tant en un cas com en l’altre, la selecció natural tendeix a seleccionar-la.
Dit això, la tendència que es pot observar en la interrelació de les partícules materials discorre més aviat en el sentit de l’augment d’entropia, de la disgregació de qualsevol diferenciació adquirida. Això vol dir que la configuració de més alta probabilitat d’un conjunt de molècules, és una barreja completa de totes elles (partícules d’un gas per exemple, donat el moviment agitat tèrmicament de les molècules individuals, que descriu la segona llei de la termodinàmica). Ara bé, la formació de molècules complexes i de cèl·lules, que és la manifestació de la tendència a l’augment de la complexitat evolutiva, va en el sentit contrari, el de disminuir-ne l’entropia. L’elevada organització del teixit nerviós li confereix una estructura de molt baixa entropia i, per tant, una posició amb molt poca probabilitat d’haver-se generat en l’evolució. Aquí està però i, com és natural, ens podem (hauríem de voler) preguntar el perquè (sempre pot haver-hi un perquè, encara que aquest sigui perquè és així sense cap raó més enllà de la física, que ja és prou).
És ben creïble que la tendència a la complexitat dels organismes descansi sobre els valors de la selecció natural, que són operats per l’atzar de la genètica i de les circumstàncies de l’entorn, i que acaba per millorar la capacitat de penetració dels organismes en el medi, la seva capacitat d’autonomia i de decisió individual i de l’espècie finalment. De cada espècie que no hagi esgotat el potencial d’evolució.
És Darwin amb un toc de Lamarck. L’atzar de Darwin i el valor orientador del comportament de Lamarck. Una certa millora de la interacció amb el medi aporta unes propietats que en els humans actuals estan excel·lint aparentment. Som la culminació, a hores d’ara, de l’evolució des del punt de vista de la complexitat encefàlica, la màxima assolida fins ara en la nostra parcel·la de l’univers.
Se’m fa difícil, però, acceptar senzillament que la principal raó de la complexitat que va esdevenint respongui tan sols a un objectiu cec com aquest, si se’m permet. Fer un bon matching entre els organismes i l’entorn en cada lloc i moment en una escala temporal immensa. El meu encèfal i la meva ment provenen de l’atzar? De l’atzar en les mutacions i de l’atzar de l’entorn físic. Més i més complexitat per millorar i augmentar la supervivència, cada vegada i en cada temps, d’uns pocs adaptats millor a condicions de l’entorn canviants? Es tracta solament d’adaptar-se a les imposicions de l’atzar, del caos, de les condicions canviants incontrolades i incontrolables (Darwin)? És això així, encara que la participació de l’experiència no directament heretable (i amb algun nivell de consciència) hi pugui estar involucrada (Lamarck)?
Aquest és l’objectiu principal? Això no m’agrada massa! Malgrat les evidències, intueixo alguna cosa més, diguem-ne més bàsica! M’agrada donar valor a la possibilitat que l’adquisició progressiva de complexitat en l’evolució sigui, en primer lloc, una conseqüència inevitable d’una realitat més profunda, més fonamental. Una conseqüència de la tendència constitutiva, intrínseca, inevitable a l’increment de complexitat, seguint els principis de les lleis físiques, quan les condicions ho permeten. Condicions de varietat d’elements químics (que tendeixen a compartir electrons), de densitats relatives d’aquests, de pressió i temperatura. Sense oblidar l’existència oportuna de vehicles adequats com l’aigua líquida i fonts d’energia, i també de molècules hidròfobes per formar membranes i interfases que separen compartiments especialitzats on es poden obtenir concentracions adequades de molècules diverses per facilitar la seva interacció.
Com a alternativa, la tendència de la matèria pot ser indiferent a la simplificació o a la complexificació, o bé fins i tot tendir a la simplificació -a l’increment de l’entropia- i és la selecció adaptativa la que afavoreix la propensió a la complexitat per resultar ser aquesta més favorable a la penetració i persistència en el medi, a la supervivència diguem-ho així.
Hem dit que aplicaríem la navalla de Ockham. Potser la descripció més senzilla és que els principis de l’evolució acaben seleccionant alguns organismes que s’adapten millor conjunturalment a cada entorn, siguin simples o siguin complexos, aquests darrers sorgits, això sí, de la tendència constitutiva a la complexitat que, a la vegada, proporciona millor autonomia.
En els estats més avançats de l’evolució que són els que tenim més propers, i amb relació a les adaptacions i millores morfològiques i funcionals dels organismes, la tendència a la complexificació més evident sembla ser la dels mateixos mecanismes de coordinació endocrino-vascular i nerviós i molt en particular l’evolució del teixit nerviós per coordinar la complexitat creixent dels organismes.
A més dels qualificatius de bàsica i fonamental per suggerir la tendència a l’increment inevitable de complexitat com a objectiu de l’evolució (deixant a la selecció natural un paper facilitador), m’agradaria poder utilitzar el qualificatiu noble, en el sentit d’un principi més humanitari que les pulsions de la supervivència per la supremacia en lloc de la possibilitat de col·laboració i empatia. M’agradaria he dit, perquè sé com tothom que la matèria, en la seva evolució, no entén d’ètica (que és també una necessitat humana). La natura no té un comportament moral que hagi de destriar entre un possible bé o un mal. El bé és la consolidació, l’estabilitat, adquirida amb la complexitat creixent i amb l’adaptabilitat a l’entorn, el ser i estar sense desaparèixer, complir les lleis físiques.