Context
En aquest capítol i següents, seguirem a un àtom de sodi des de la seva formació estel·lar, l’arribada a la Terra i solubilització en els oceans i la captació per organismes vius. Valorarem la relació del sodi amb bombes, cotransportadors i canals que condueix a la formació d’un gradient transmembrana d’aquest ió com a fonament de la gran velocitat de comunicació elèctrica neural. També farem el mateix mes endavant amb els àtoms de potassi i clor, i implicarem als àtoms de calci.
Parlarem de la importància de les membranes cel·lulars per separar compartiments i permetre la formació de gradients químics de concentració i entre ells el de sodi. L’avantatge evolutiu aconseguit amb la gestió del sodi per les cèl·lules, ens ha portat progressivament a la construcció del sistema nerviós i dels encèfals humans actuals.
En els estels molt massius, aquells que fan unes quantes vegades la massa del sol i una vegada acabada la fusió de l’heli, la part central, el nucli estel·lar, es comprimeix per l’efecte de la gran massa i forta gravetat que ja no és compensada per la força expansiva, explosiva, de les reaccions nuclears de fusió de l’heli en el centre estel·lar. Aquesta compressió va acompanyada d’un increment de la temperatura. Un 90% del nucli en aquest estadi està compost de carboni i oxigen. En aquestes condicions, els àtoms de carboni comencen a reaccionar entre ells, donant lloc a diversos elements més pesants, entre els quals hi ha el sodi-23 (dos nuclis de carboni-12 donen lloc a un nucli de sodi-23 i un protó o nucli d’hidrogen-1; vegeu també el capítol 20 d’aquesta mateixa secció sobre el magnesi).

Figura 50. Àtom de sodi.
Sembla, però, que finalment, els protons i altres partícules i radiacions emeses en aquestes reaccions poden ser ràpidament recapturats pel carboni, l’oxigen i el mateix sodi i això fa que finalment el sodi no estigui present en gran quantitat entre els elements residuals de la combustió del carboni. Així doncs, el sodi és relativament abundant en algun moment de la vida de les estrelles i, quan hi és, els dona el color groc, certament característic per nosaltres, perquè és el cas del sol. L’escorça terrestre conté a prop d’un 2,5 % de sodi essent el sisè element més abundant en aquest lloc.
Finalment, una vegada que una estrella massiva ha esgotat el seu combustible i la seva capacitat de produir reaccions de fusió a gran escala, el nucli col·lapsa abruptament, provocant una explosió que produeix una supernova que dispersa a l’espai interestel·lar els elements formats en l’interior. Aquests elements contribueixen a formar els núvols de gas i pols interestel·lar, que al seu torn poden anar comprimint-se i col·lapsar per a formar noves estrelles i planetes, asteroides i cometes. És així com els elements creats en les estrelles i el nostre sodi que volem seguir aquí ha arribat a formar part de la Terra.
Una part d’aquest sodi, com a element lleuger, va quedar prop de la superfície en l’escorça de la Terra mentre que altres elements més pesants com el ferro podien enfonsar-se més fàcilment. En els estadis més avançats de la formació de la Terra, els metalls alcalins com el sodi, el potassi i el calci podien ser arrossegats per l’aigua de la pluja i els rius cap a les grans masses d’aigua en els oceans. En aquests mars, el clorur necessari per donar lloc a les corresponents sals, vindria del vulcanisme terrestre i dels volcans del fons del mar.
En aquestes basses i mars plenes d’ions diferents i també de clorur de sodi juntament amb moltes altres molècules en dissolució, l’anomenat brou prebiòtic primordial, es donaren les condicions del sorgiment de la vida a la Terra. Aleksandr Oparin en 1924 va formular la hipòtesi que l’origen de la vida a la Terra es va deure a l’evolució química, en el mar primordial, de molècules basades en el carboni. Stanley Miller va demostrar el 1953 que una barreja d’aigua, metà, amoníac i hidrogen exposada a descàrregues elèctriques podia donar com a resultat la formació d’aminoàcids com ara la glicina, l’alanina o inclús l’àcid fòrmic. El 1959 Joan Oró va aconseguir sintetitzar adenina a partir de la barreja d’àcid cianhídric, amoníac i aigua.

En relació amb el sodi, el quadre anterior mostra com en el cos humà aquest element està en un percentatge del 0,26%, unes 9-10 vegades menys que la proporció en el conjunt de tots els àmbits físics de l’escorça habitable de la Terra. Això no obstant, el seu paper és vital per a la formació dels gradients iònics transmembrana que permeten la senyalització neuronal i en darrera instància la construcció de la ment humana. Que valuós és el sodi!
Un valor, similar en certa manera, el té el ferro que en el cos humà està molt menys present que en el conjunt de la litosfera, hidrosfera i atmosfera (unes 800 vegades menys present) i el seu valor en el transport dels gasos respiratoris és vital. Per fer una altra comparació podem veure (en el quadre VIII) com el carboni, base de les molècules orgàniques, és 100 vegades més abundant en el cos humà que en el medi extern.
Tots els àtoms formats en els estels o en el mitjà interestel·lar que acaben finalment en els éssers vius, troben el seu lloc i la seva particular rellevant significació en la darrera tendència o finalitat d’aconseguir organismes amb un sistema nerviós i una ment capaç de fer que la matèria mineral esdevingui conscient d’ella mateixa. Sembla l’explicació més senzilla. En aquest context el sodi és fonamental pel funcionament del sistema nerviós, ja que és la peça clau que permet comunicar senyals elèctrics a distància de forma ràpida (i que finalment també serà de manera precisa i plàstica).