En aquesta part analitzarem com la col·laboració entre el carboni, l’oxigen, el nitrogen, el sodi, el potassi el clor (amb la participació del calci del qual ja hem vist les seves funcions esquelètiques), ha permès construir neurones que comuniquen a distància, a gran velocitat, amb precisió i eficàcia i a la vegada amb una extraordinària capacitat d’adaptació plàstica a les condicions de treball, és a dir amb capacitat d’aprenentatge.
En la segona part del llibre hem seguit diferents aspectes de la història natural dels elements: hidrogen, fòsfor, magnesi, sofre, ferro i calci per aquest ordre. Tots ells fonamentals i rellevants qualitativament i quantitativa per a la construcció, funcionament i progressiva complexificació de la matèria, de la matèria viva. L’hidrogen és cabdal per a la formació de la molècula dipolar d’aigua líquida que permet la interacció de les altres molècules en permetre la seva individualització i moviment. El sofre permet l’estabilització de moltes d’aquestes molècules i el fòsfor una ràpida i reversible fosforilació inductora de canvis de conformació activadora o inhibidora. El magnesi és fonamental per a la fotosíntesi, el ferro per al transport de gasos i el calci per a l’estructuració dels organismes. Solament que algun d’aquests elements no fora implicat o estigués substituït per algun altre, el resultat actual en l’evolució humana seria diferent. L’ordre que hem seguit, però, una mica aleatori, hagués pogut ser un altre sense massa problema.
Per a la construcció de la vida, de les molècules orgàniques, semblarien més significatius el carboni, l’oxigen i el nitrogen, i aquí els hem deixat per aquesta tercera part del llibre en lloc de començar per ells. En l’evolució de matèria i vida, som actualment l’espècie humana, on les cèl·lules nervioses sorgides per comunicar millors senyals de coordinació, en els organismes pluricel·lulars complexos, i fer-ho salvant grans distàncies de forma ràpida i precisa, han acabat, seguint la seva tendència a l’agregació, per modular la comunicació, construint uns encèfals prodigiosos, en els que la matèria es fa conscient d’ella mateixa.
Aquesta tercera part vol incidir més directament en la història del carboni, oxigen i nitrogen i la seva participació en la construcció de les molècules que han pogut fer aquest gran pas en la diferenciació de les neurones i les seves funcions bàsiques. Carboni, oxigen i nitrogen han permès construir neurotransmissors, receptors, transportadors, bombes, canals i altres molècules rellevants en la funció neuronal. Altres tres elements, el sodi, el potassi i el clor (sense oblidar noves funcions del calci), en la seva forma iònica, posseïdora de càrrega elèctrica, han permès produir senyals elèctrics amb gran precisió, la veritable pedra angular dels sistemes nerviosos i, tot plegat, ha portat a la construcció de ments humanes amb memòria, pensament i consciència.
Com s’ha arribat, en l’evolució de la matèria i de la vida, a desenvolupar les capacitats de la ment. La tendència evolutiva segueix un increment progressiu de complexitat en passar de molècules en dissolució a cèl·lules individuals, i d’aquestes cèl·lules a organismes pluricel·lulars amb teixits i òrgans especialitzats. La complexitat en els éssers vius els dona més autonomia, més variants en les seves respostes davant de les incidències de l’entorn i més opcions de supervivència i reproducció. Acompanyant aquesta complexitat creixent, també s’han sofisticat necessàriament els mecanismes de coordinació de les parts, que es fonamenten en la comunicació intercel·lular. En aquest punt, quan la comunicació intercel·lular va evolucionant i millorant, algunes mutacions acaben produint cèl·lules monstruoses amb llargues prolongacions estables (les neurones), la qual cosa fa possible optimitzar la comunicació a distància i salvar algunes febleses del sistema vascular circulatori, especialment la relativa lentitud en comunicar senyals d’aquest darrer. Així, la primera finalitat de les neurones és comunicar a distància senyals directament, i, a més a més, la seva elevada diferenciació morfofuncional permet, com a valor afegit, que la comunicació es faci de forma ràpida, precisa, eficaç i plàstica.