L’àtom de ferro que seguim accedí a la vena cava inferior en sortir de la circulació hepàtica després de la seva absorció en l’intestí prim, i d’aquí va poder seguir fins a accedir al moll de l’os de la cresta ilíaca de la pelvis, com hem comentat, i ja hem vist en els capítols anteriors quina podria ser la seva peripècia.
Podem suposar i concretar més algun dels passos que podria haver fet. Primer estaria incorporat juntament amb uns quants milers de col·legues en una molècula de ferritina (una molècula de ferritina té entre 1000 i 4500 àtoms de ferro i una mida de 12 nm, i com és molt densa i opaca als electrons que hi puguin xocar, es pot utilitzar com a marcador dels espais intercel·lulars en microcòpia electrònica). Una molècula de ferritina empaquetada amb moltes altres en el citoplasma d’una cèl·lula reticular del moll de l’os. Després podria haver estat cedit a un jove eritroblast en procés de proliferació, diferenciació i productor d’hemoglobina, protegit per la mateixa cèl·lula reticular essent anomenat tot el conjunt un illot eritroblàstic. Al final de la proliferació, en una setmana, els 16 eritroblasts finals resultants del procés, i entre ells el que porta el ferro que seguim, travessarien la paret del vas sanguini capil·lar més proper, i despullant-se de nucli i orgànuls, entrarien plegats al corrent sanguini.
Podríem imaginar algunes fites rellevants més d’aquest àtom de ferro juntament amb els altres 3 col·legues que aniran junts en una molècula d’hemoglobina durant els 4 mesos de vida activa de l’eritròcit que els porta. Quantes vegades haurà passat pels pulmons aquest glòbul roig, pel dret o bé per l’esquerre deixant anar el diòxid de carboni i fixant oxigen? Quantes vegades haurà travessat per la melsa escapant-se de la trampa de cèl·lules sanguínies envellides? Quantes voltes entre sang arterial i venosa? Quantes vegades haurà deixat el seu oxigen al costat d’una cèl·lula muscular esquelètica voluntària per afavorir el moviment de l’organisme portador? Organisme que ben bé podria ser l’homínid al qual ens hem referit al començament amb les nostres suposicions plausibles. Quantes vegades haurà cedit oxigen a una neurona de les que en aquell moment podrien establir més connexions tant amb les veïnes com amb allunyades en un circuit que va fent-se més complex amb les generacions?
I és que aquest ferro també podria haver anat passant entre diferents éssers vius en el decurs de l’evolució de la vida i de l’evolució humana. L’associació de l’àtom de ferro amb els eritròcits de l’homínid podria haver conclòs després de l’acció d’un depredador o una ferida que provoqués una hemorràgia i la caiguda a terra del ferro que ben bé podria haver persistit in situ per molts anys o ser rentat per la pluja cap a algun racó o escletxa del terreny.
També podria ser que centenars de milers d’anys després l’àtom de ferro fora incorporat en una planta (potser una mata de llenties) en aquell terreny ara cultivat. Com hem vist, el ferro és un dels elements més abundants en la terra. Està present en la majoria dels sòls però en una forma insoluble, i no pot ser assimilat fàcilment per les arrels. L’acidesa del sòl és el que determina la disponibilitat del ferro i de la resta de micronutrients per les plantes i com més àcid és el sòl major és la quantitat de ferro a la disposició de la planta. El ferro en les plantes és un microelement essencial per al seu desenvolupament. El seu paper és clau perquè intervé en la síntesi de la clorofil·la que, això no obstant, incorpora magnesi en aquest pigment que permet a les plantes verdes fer la fotosíntesis. Aquestes llenties podrien representar un bon plat de recapte per un home o dona actuals, i una petita part del seu ferro absorbit pels seus enteròcits. Així podríem tornar a tenir, potser, diferents cicles d’incorporació a generacions d’eritròcits d’un mateix ésser viu o bé seguir diversos cicles entre el terreny agrícola, els aliments i éssers vius futurs.
Si així fora, finalment, també podrà potser restar formant part de l’entorn mineral en una escala de temps immensa. Podem pensar que en algun temps llunyà (uns quants milers de milions d’anys) podrà ser vaporitzat amb la cortesa de la Terra per l’expansió solar a prop del final d’aquest estel com a gegant roja. Ben bé podria ser finalment que les roques i pols resultants de la fi de la Terra en aquest procés, juntament amb restes dels altres planetes interns i potser d’alguns exteriors, barrejat tot plegat amb restes d’altres estels i planetes trobats en el desplaçament i rotació d’allò que quedi del sistema solar per la Via Làctia, acabessin formant una nova nebulosa planetària amb un nou o nous estels.
I anar seguint! Quin viatge el del ferro!
Quadre VII. Alguns números aproximats que ens poden ajudar a entendre la importància i moviments de l’ió ferro en l’organisme d’un ésser humà.
Nombre d’eritròcits: 5 x 106/microlitre de sang
Litres de sang per persona: (5 litres) o 5 x 106 microlitres
Nombre d’eritròcits per persona: 25 x 1012
Molècules d’hemoglobina per eritròcit (5 mM): 250 x 106
Molècules d’hemoglobina per persona: 6,25 x 1021
Àtoms de ferro en una molècula d’hemoglobina: 4
Àtoms de ferro en l’hemoglobina d’una persona: 2,5 x 1022
Grams de ferro per persona: uns 4 grams
Grams d’hemoglobina en sang: 15,5 g/100 ml de sang.