Context
La memòria és la capacitat d’emmagatzemar la informació que prové de l’experiència i que es pot recuperar en tot o en part. L’aprenentatge és el procés d’adquisició de memòria. En aquest procés la informació es codifica, s’emmagatzema i es pot recuperar.
Sense memòria no es podria produir el pensament tal com l’entenem. L’amnèsia és la pèrdua de la memòria.
Categories qualitatives de memòria
Segons la naturalesa d’allò que es recorda la memòria pot ser declarativa i no declarativa.
La memòria declarativa implica l’emmagatzemament i recuperació de percepcions externes i internes disponibles per a la consciència i que es poden expressar i descriure amb el llenguatge. Per exemple, recordar una situació viscuda en el passat més o menys llunyà.
La memòria no declarativa o procedimental (de procediments) és generalment inconscient en els detalls i implica l’adquisició d’habilitats i associacions. Per exemple escriure o llegir.
En els mamífers poden potser operar els mateixos mecanismes declaratius i procedimentals que en els humans amb un llenguatge de codificació més senzill, particularment en la seva expressió (sense llenguatge escrit o parlat complex que, possiblement, és la capacitat d’abstracció simbòlica que ens fa humans).
Sovint s’utilitza el concepte de memòria quantitativa en referència a la capacitat de memoritzar quantitats numèriques, sèries, etc.
Memòria filogenètica i ontogenètica
Memòria filogenètica és el conjunt de procediments i comportaments innats d’una espècie, definida per l’estructura genètica que, seguint el desenvolupament morfogenètic, semblant en tots els individus de l’espècie (però no igual), és la base de la configuració histològica dels circuits. La memòria ontogenètica és la de cada individu adquirida amb l’experiència i amb l’aprenentatge.
Categories temporals de memòria
Segons el temps de permanència i possibilitat de recuperació la memòria pot ser:
Memòria immediata que dura una fracció de segon. Cada sentit pot tenir la seva pròpia (una imatge, una olor).
Memòria de treball amb una durada de segons o minuts. Per exemple mentre es du a terme una tasca com recordar un número de telèfon.
Memòria a llarg termini, potser tota la vida. Estibada en engrames (vegeu capítol 24 de la Secció V) i basada en la plasticitat, proliferació i reordenament de sinapsis. Per exemple el record d’un esdeveniment.
Entre la memòria de treball i la de llarg termini pot haver-hi una transferència continua en un procés de consolidació. Sembla que se sol recordar millor una memòria consolidada que una vivència, relacionada amb la primera, que la segueix en el temps (emprimació).
En la consolidació de la memòria a llarg termini es pot considerar la memòria anterògrada (la que es podrà adquirir després de…) i la memòria retrograda (l’anterior a…) amb relació a una circumstància vital concreta com un accident, una operació, l’inici d’una carrera professional, etc. L’estudi de la manifestació d’aquestes memòries després de lesions i intervencions de neurocirurgia ha permès delimitar amb força precisió les estructures neurals encefàliques participants.
Importància de l’associació
Alguns records es tenen com a reals, essent falsos, si han estat associats amb els reals durant el procés de consolidació d’aquests (o bé somniats de forma associada amb els reals). Aquesta característica posa de manifest la importància de la relació i associació de records en la consolidació de la memòria. En la memòria de treball sobretot té molta importància l’associació d’engrames amb significat ja consolidat. Aquesta estratègia de donar un significat propi a percepcions o seqüències que en realitat no en tenen (sèries de cartes o números per exemple), és utilitzada pels memoristes.
Tanmateix, l’encèfal humà té una gran capacitat d’emmagatzemar records, sobretot si troba la manera de fer associacions. Alguna persona ha estat capaç de memoritzar la seqüència de 40000 decimals del número Pi. També, sense anar tan lluny potser, un escaquista professional entrenat pot recordar moltes posicions en el tauler d’escacs. En relació amb aquestes extraordinàries capacitats memorístiques existeix l’anomenat Síndrome Savant (idiotes savis) que són persones amb limitacions en la majoria d’activitats mentals (sovint degudes a un dany encefàlic perinatal) però molt competents en un domini particular, generalment memorístic, com recordar llistes de telèfons, diccionaris, idiomes, etc., quan troben la manera de fer associacions. Cal pensar que alguna zona del seu encèfal conserva certa capacitat que pot ser potenciada en el sentit de millorar la memòria.
Estructures neuronals
Per a la memòria declarativa intervenen les estructures diencefàliques de la línia mitjana i les estructures temporals medials, especialment l’hipocamp. Les neurones d’aquesta estructura situada en la base del cervell formen i consoliden la memòria declarativa i envien (amb les seves projeccions axonals) a altres llocs del còrtex, sobretot el d’associació, la informació pel seu emmagatzematge a llarg termini.
Sembla que aquesta informació es distribueix també en les regions del còrtex (somatosensitiu, motor) que es van activar quan es van percebre inicialment els objectes, les cares o les percepcions de les diferents vivències que s’acaben memoritzant. Per exemple, les paraules pronunciades per algú tenen el component del so i el component del seu significat, components que poden guardar-se junts i per separat en el lòbul temporal superior (àrea de Wernicke).
Les regions del còrtex d’associació rellevants en l’arxiu de la memòria a llarg termini són el còrtex parietal (atenció i consciència del cos), temporal (reconeixement i identificació sensitiva) i frontal (planificació i promoció del comportament complex).
Així, la memòria anterògrada (actual, en formació en l’hipocamp i encara poc consolidada) i retrograda (de llarg termini, en el còrtex) semblen emmagatzemades a diferents llocs.
La memòria no declarativa implica, a més a més de les àrees corticals esmentades, a altres regions encefàliques relacionades amb manifestacions més automàtiques, vegetatives, com els ganglis basals, l’amígdala i el cerebel.
En tots els casos, però, la base cel·lular de l’emmagatzematge són els engrames, essent cadascun una xarxa extensa de neurones, distribuïdes en diferents regions anatòmiques, amb connexions modificades per l’experiència que actua sobre la seva capacitat de modificació plàstica. Els milers i milers d’engrames poden compartir part dels seus circuits donant com a resultat una enorme capacitat de memòria.
En l’envelliment disminueix el nombre de neurones, però sembla que potser la pèrdua més gran és la de sinapsis. Això implica una simplificació dels engrames amb pèrdua de matisos en els records i també alguna pèrdua més gran. Una certa pèrdua en la capacitat de formar nova memòria accentua i complica l’expressió del pensament
Oblit
Totes les memòries poden acabar en oblit en amnèsia. Tanmateix, sembla que hem d’oblidar per no sobrecarregar. Hem d’oblidar per deixar capacitats lliures per a formar o modular nous engrames. Oblidem sobretot records que no tenen importància (falta d’interès assignat per nosaltres mateixos) i que no s’utilitzen.
Certes situacions patològiques també cursen amb amnèsia anterògrada o retrograda. Tot i que quan els nens i nenes petits creixen absorbeixen grans quantitats d’informació, quan ens fem grans acostumem a oblidar gran part del que vam viure durant els primers anys de vida i no recordem esdeveniments que pertanyen a aquest període. No sabem del cert per què passa això, més enllà de la hipòtesi de la falta de maduresa en la connectivitat neuronal (especialment de l’hipocamp i les seves connexions corticals) i en la capacitat de relacionar, associar i atribuir un significat a les percepcions (en gran part per la immaduresa del llenguatge que, en els adults, permet codificar els conceptes abstractes).