Context
La sudoració (amb la importància que té en la termoregulació) com la salivació (que inicia la digestió), estan principalment regulades pel sistema nerviós vegetatiu (amb un toc de participació de pensament i emocions).
Sudoració
La regulació neural i hormonal de la sudoració és un dels sistemes de control més fins del cos humà: combina un comandament neuronal ultraràpid amb moduladors hormonals que ajusten la resposta segons l’estat intern. El seu paper és fonamental en la termoregulació.
La sudoració és un mecanisme vital en els humans que té la finalitat de refredar la sang i mantenir la temperatura idònia pel funcionament de l’organisme. Molts organismes de sang calenta posseeixen el mecanisme encara que altres no i han evolucionat alternatives com els gossos amb l’expiració i mamífers aquàtics amb una precisa modulació de les anastomosis arteriovenoses de la pell.
Regulació neuronal de la sudoració
El mecanisme neural és el principal i decisiu. La sudoració és controlada gairebé al 100% pel sistema nerviós simpàtic, però amb una peculiaritat única, i és que les neurones simpàtiques postganglionars que innerven les glàndules sudorípares fan servir acetilcolina com a neurotransmissor, no noradrenalina.
Les terminacions nervioses actuen sobre receptors colinèrgics muscarínics del tipus M3 que són els que posseeixen les cèl·lules epitelials de les glàndules ecrines, que són la varietat de glàndules sudorípares més abundant i distribuïda regionalment per quasi tot el cos, amb una secreció líquida i fluida.
La secreció s’activa quan un augment de la temperatura corporal és detectada en l’hipotàlem anterior i la informació és transmesa al centre termoregulador encefàlic. L’augment de la temperatura és degut normalment a l’exercici o també a la febre.
La finalitat de la sudoració és la de permetre l’evaporació amb l’extracció de la temperatura (de la calor) de la superfície corporal pel canvi d’estat (líquid-vapor) de la sang calenta que arriba a la pell. L’evaporació ocasiona així una pèrdua de calor.
Això no obstant, la sudoració emocional (mans, aixelles, cara) no depèn tan estrictament de la temperatura com de circuits del sistema límbic (que treballa amb les emocions). En particular, l’estructura anomenada amígdala és un element essencial dels circuits límbics emocionals juntament amb l’hipocamp, l’hipotàlem i el còrtex prefrontal. Coordina les emocions, la seva memòria i les corresponents respostes corporals i, per tant, és important en la supervivència i l’adaptació emocional. Així, l’estrès emocional en el decurs d’una reacció d’alarma promou, des de l’amígdala, la reacció simpàtica que produeix sudoració palmar i plantar i també en certes zones de la cara (amb acetilcolina com a neurotransmissor), a més de les altres reaccions simpàtiques convencionals, adrenèrgiques (amb noradrenalina i adrenalina), d’increment dels paràmetres de la respiració, la circulació i el metabolisme.
Una altra peculiaritat es troba en les glàndules sudorípares del tipus apocrí (no les ecrines que acabem de veure). Les apocrines produeixen una secreció rica en substàncies fortament odorants que actuen com a feromones que generen sensacions olfactives i que es localitzen en aixelles, arèola, engonals i regió perianal. En aquest cas són les catecolamines adrenalina i noradrenalina els mediadors desencadenants de la secreció d’aquestes glàndules específiques. En moltes espècies animals, aquestes glàndules juguen un rol rellevant en el reconeixement dels individus amb implicacions reproductives o defensives.
Regulació hormonal de la sudoració
Les hormones no activen la sudoració, però modulen la quantitat i la composició de la suor. Entre elles, les catecolamines de la medul·la suprarenal (adrenalina), les hormones tiroidals (T3/T4) que en augmentar el metabolisme generen més calor que activa el centre termoregulador. També l’aldosterona del còrtex suprarenal i l’hormona antidiürètica hipofisiària que redueixen respectivament la pèrdua de sodi i aigua per la suor.
Com les anastomosis arteriovenoses regulen la temperatura corporal
Les anastomosis arteriovenoses (AAV) són connexions directes entre artèries i venes que eviten el pas de la sang pels capil·lars. Tenen un paper clau en la termoregulació, sobretot en la pell de les regions més extremes del cos com les mans i peus, les orelles i el nas.
Les anastomosis arteriovenoses ajusten quanta sang arriba a la pell per conservar o perdre calor, ajudant a mantenir estable la temperatura corporal interna. Les AAV de la pell s’obren per portar-hi més sang calenta quan el cos necessita refredar-se si la temperatura corporal interna augmenta, es té febre o fa calor a l’ambient. També durant l’exercici físic.
En la figura una anastomosi arteriovenosa formant part d’un esquema de la microcirculació. Dibuix que forma part del llibre: “Dibuixos d’Histologia. La histologia en cent dibuixos per a la pissarra”, JM Tomàs, Col·lecció eina, Publicacions de la URV, 2025.
En obrir-se les anastomosis, augmenta molt el flux sanguini cutani, potser unes 20-30 vegades més, la sang calenta arriba ràpidament a la pell i al plexe venós superficial el que facilita la pèrdua de calor cap a l’exterior per radiació, convecció i evaporació de la suor com hem descrit abans. El resultat és el refredament del cos.
En canvi, quan fa fred les AAV es tanquen, disminueix el flux sanguini a la pell i es conserva la calor al centre del cos.
Com hem comentat abans, el sistema autònom parasimpàtic té poca presència en la pell i és la particular representació del simpàtic la determinant en aquest òrgan. En l’hipotàlem es troben les neurones termoreguladores que monitoren la temperatura de la sang i recullen altres informacions tèrmiques. Tota aquesta informació és tramesa al sistema simpàtic que, activat així, en situacions de fred o baixa temperatura, indueix la vasoconstricció de les AAV i la conservació de calor. En disminuir el to simpàtic en les condicions d’increment de temperatura, les AAV van obrint-se progressivament amb la relaxació dels miòcits llisos de la paret.
Així doncs, el centre termoregulador encefàlic en l’hipotàlem regula simultàniament el flux sanguini a la pell i la sudoració amb la finalitat de regular la temperatura corporal dintre d’un rang de variable activitat del to simpàtic.
Salivació
La salivació està regulada principalment pel sistema nerviós i, en molt menor mesura, per mecanismes hormonals.
Regulació neural de la salivació
La secreció salival està gairebé totalment controlada pel sistema nerviós autònom, en aquest cas tant el parasimpàtic com el simpàtic.
Els centres salivals es troben al tronc de l’encèfal, en el bulb raquidi i la protuberància. Reben informació de diferents llocs, especialment de receptors gustatius linguals i també receptors tàctils de l’orofaringe.
En la figura, els corpuscles gustatius es troben en la mucosa lingual dins l’epiteli (uns 3.000). Estan formats per 50-90 cèl·lules, i tenen un porus obert en superfície per on accedeixen les substàncies gustatives. Les cèl·lules sensorials estan innervades per terminacions dels parells cranials VII (facial), IX (glossofaringi) i X (vague). Sembla que algunes cèl·lules poden respondre a més d’un gust (salat, dolç, àcid, amarg i umami). Els canals iònics i receptors per a les substàncies gustatives es troben en la membrana de les llargues microvellositats apicals. Dibuix que forma part del llibre: “Dibuixos d’Histologia. La histologia en cent dibuixos per a la pissarra”, JM Tomàs, Col·lecció eina, Publicacions de la URV, 2025.
Així mateix, l’olfacció, la visió i la imaginació del menjar hi participen en l’origen de l’estímul salivador.
El sistema parasimpàtic (amb el neurotransmissor acetilcolina) és el principal regulador, provocant una secreció abundant i serosa, aquosa, induïda pel VII parell cranial (facial) en les glàndules submandibular i sublingual (aquestes són especialment mucoses i seromucoses), i pel IX parell cranial (glossofaringi) sobre la gran glàndula paròtide bilateral que és especialment serosa.
El resultat és doncs un augment del volum de saliva rica especialment en aigua, ions i enzims.
El sistema nerviós simpàtic, alliberant noradrenalina, provoca una salivació escassa i viscosa, amb més moc i proteïna (amilasa). Aquesta estimulació simpàtica en el decurs d’una situació d’estrès o ansietat provoca sequedat de boca (poca saliva).
Regulació hormonal de la salivació
Les hormones tenen un paper secundari i indirecte modificant la composició de la saliva o el funcionament general de les glàndules.
Les hormones implicades són l’Aldosterona que modifica la concentració de sodi i potassi de la saliva en reabsorbir sodi abans de la secreció i l’Hormona antidiürètica (HAD, vasopressina) que promou la reabsorció d’aigua en els tubs excretors de les glàndules (com també ho fa en els tubs col·lectors renals que recullen l’orina), tot plegat espessint la saliva.
La conclusió rellevant que podem treure de l’anàlisi que hem fet és que tant la sudoració (amb la importància que té en la termoregulació) com la salivació (que inicia la digestió), estan principalment regulades pel sistema nerviós vegetatiu (amb un toc de participació de pensament i emocions). La gran potència reguladora de l’equilibri simpàtic/parasimpàtic és l’eina principal amb la capacitat de comunicar els seus senyals a distància i de forma ràpida i precisa. La participació vascular-hormonal juga un paper secundari per dir-ho així.