Context
En el capítol anterior hem reflexionat sobre la idea que la progressiva organització i complexitat de la matèria durant la seva evolució pot ser ineludible en les condicions físiques de la Terra. I arribats en aquest punt, ¿per què la matèria viva? Per què l’èxit dels grups de molècules i ions que són les cèl·lules si en realitat són tan làbils i es poden destruir tan fàcilment? Per la persistència de la tendència imparable a la complexitat?
En aquest tercer capítol el postulat és: “La vida és un estat ineludible de la matèria”. A partir d’aquí, amb el pas dels mil·lennis, continua la insistència en l’associació de bosses de molècules, de protocèl·lules per formar cèl·lules més autònomes i penetrants. Continua l’associació de cèl·lules per formar teixits diferenciats a semblança de les mateixes estructures cel·lulars (com el teixit epitelial que recapitula en els organismes multicel·lulars les membranes plasmàtiques cel·lulars i crea interfases que separen compartiments, creant bosses on diverses molècules poden interactuar i persistir en la complexitat). I després, els organismes pluricel·lulars amb necessitats de coordinació per gestionar la complexitat creixent amb la producció de mecanismes de comunicació (vasos i neurones). Comunicació portada a l’extrem amb l’associació de neurones per formar circuits especialitzats.
Potser a partir del moment en què s’organitzen cèl·lules individuals més o menys completes (amb capacitats de replicació, metabolisme i comunicació) ja podria semblar més útil l’operació de la competició i selecció per a la supervivència individual i de la descendència de les protocèl·lules i cèl·lules més ben adaptades a cada moment i lloc, algunes sobrevivint millor segons vagi la mutació dels gens. I la formació dels organismes pluricel·lulars cada vegada més complexos és un pas més en aquest sentit.
En els organismes pluricel·lulars la complexitat demana coordinació i la sofisticació dels mecanismes de comunicació que van sorgint per gestionar la coordinació, són a la vegada peces claus de la complexitat. Primer entre els mecanismes nous, potser, cèl·lules que contacten físicament amb la formació de nexes (gap junctions i unions estretes) que posseeixen canals (connexons) que permeten el pas directe de petites molècules mediadores de coordinació, com ho fan els nexes entre les cèl·lules musculars cardíaques. O potser solament cèl·lules que contacten per reconèixer-se mútuament amb les molècules de superfície d’una i l’altra i promoure actuacions conjuntes com les cèl·lules del sistema defensiu immunitari. Després, o potser abans de l’anterior, nous mecanismes per a la comunicació a distància amb mediadors hormonals i receptors escaients entre grups de cèl·lules separats per distàncies molt variades, curtes i llargues. Més endavant, les grans distàncies es veurien reduïdes i les cèl·lules apropades amb la diferenciació de sistemes circulatoris fantàstics. Prop de 100.000 kilòmetres (o alguns més) de conductes vasculars sanguinis i limfàtics construint una xarxa de col·laterals en sèrie i en paral·lel, que en pocs segons o minuts relaciona a tots els pobladors cel·lulars d’un organisme com l’humà.
Aquesta escala temporal de comunicació vascular, extraordinàriament sòlida i eficaç en la coordinació vegetativa que no requereix una urgència immediata, manca de prou velocitat per vèncer algunes pressions immediates de supervivència com la ràpida retirada d’una extremitat davant d’un dany nociu.
Així és que ens podem fer ara la pregunta: ¿per què les neurones? El següent postulat pot ser que: “Les neurones representen una complexitat ineludible en l’evolució de la vida complexa”.
Potser la resposta més simple en aquest moment és que les neurones permeten la coordinació de la complexitat creixent dels organismes amb un mecanisme de comunicació de llarga distància, ràpid, precís i eficaç. I també tenen una funció molt rellevant que pot ser resumida en la capacitat d’adaptació plàstica que és com dir d’aprenentatge per repetir més fàcilment les solucions òptimes de comunicació.
La tendència a la complexitat seleccionada per acomplir aquestes funcionalitats ha estat 1) l’adopció d’un patró estructural amb llargues prolongacions cel·lulars ramificades per generar circuits histològics de llarg abast i 2) l’obtenció, amb la selecció evolutiva, d’un bon nombre de variants moleculars de bombes, transportadors i canals de ions per obtenir gradients iònics capaços de produir diferents variants de senyals elèctrics. I després, 3) la diferenciació de sensors externs de quasi totes les formes d’energia electromagnètica, acústica i mecànica, i sensors de substàncies i molècules ben variades (sentits químics), i també sensors interns (propiocepció com a manifestació d’energia mecànica), 4) la diferenciació de mecanismes de moviment ràpid i precís i 5) la integració i comunicació entre sensors i motors.
Quina és la finalitat de tot plegat. Prefereixo pensar que l’evolució natural, en aquest cas, aprofitant-se de la tendència a la complexitat, ha aconseguit, potser a cegues, que la matèria mineral s’organitzi de tal manera que es fa conscient d’ella mateixa. Aquest és el gran salt, de l’inanimat a la vida i d’aquesta al pensament i a la consciència. Què més pot haver-hi? Amb el pensament qualsevol ésser humà pot imaginar i amb l’estudi i la reflexió pot formar-se una opinió sobre tot plegat. Imaginar un futur i treballar per arribar-hi.